Barcelona Clàssica: Martina Filjak: "La música clàssica no ha estat mai tan accessible pel gran públic com avui"

diumenge, 28 d’agost de 2016

Martina Filjak: "La música clàssica no ha estat mai tan accessible pel gran públic com avui"

Si algú pot explicar com els concursos ajuden a impulsar la carrera d'un jove pianista, aquesta és Martina Filjak. Aquesta pianista nascuda a Croàcia el 1978 acumula en el seu palmarès els primers premis en diverses convocatòries internacionals, incloent el Concurs Maria Canals de Barcelona de l'edició 2008 i el Concurso de Cleveland del 2009.

Els seus triomfs en competicions de primer nivell d'Europa i Estats Units li han obert les portes a nombroses actuacions amb orquestra a tot el món i, actualment, és una figura emergent que el New York Times ha qualificat de pianista “brillant, sensible  imaginativa”.

El dilluns 29 d'agost torna al Palau de la Música de Barcelona, ​​dins el cicle de concerts coproduïts amb el Festival San Miguel Mas i Mas. Barcelona Clàssica ha parlat amb ella per conèixer més sobre la seva carrera i la seva forma d'entendre la música.

Barcelona Clàssica: Benvinguda de nou a Barcelona. És el teu primer concert aquí després de guanyar el Concurs Maria Canals l'any 2008?
Martina Filjak: Gràcies! Estic tan emocionada i feliç de tornar a la meva estimada Barcelona! Em vaig enamorar de la ciutat en 2008 i adoro tornar. El Palau de la Música és una sala de concerts de somni i vaig actuar en un recital allà el 2012. Ara torno amb un programa diferent.

B.C. Què recordes del concurs? Esperaves guanyar?
M.F. Guardo records molt bonics. Recordo estar molt concentrada i sense cap tipus de por. Sense voler ser arrogant, crec que algú que decideix participar en una competició, sigui de música, d'esports o de qualsevol altra cosa, ha d'anar amb una actitud mental que inclogui la possibilitat de guanyar. El factor psicològic és molt important, i només amb determinació i claredat d'idees ets capaç de fer música i donar el millor de tu mateixa en un moment concret.

Actuació de Martina Filyak al Palau de la Música
B.C. Després el Concurs Maria Canals, vas guanyar el concurs de piano de Cleveland, considerat com el que va impulsar la teva carrera internacionalment. Vas veure similituds entre el concurs de Barcelona i el de Cleveland?
M.F.
Crec que hi ha moltes similituds. Per exemple, tots dos acaben amb un concert important amb orquestra en una gran sala de concerts: al Palau de la Música, per al Maria Canals i el màgic Severance Hall, per al concurs de Cleveland. Així que, després de diverses rondes actuant en solitari, has de mantenir l'energia, la concentració i la resistència per actuar al teu millor nivell amb l'orquestra. En la meva opinió, els dos concursos són molt bons, sobretot pel que proporcionen als guanyadors. Per a joves artistes, el més important és tenir oportunitats per actuar, per expandir el seu cercle, perquè més espectadors els coneguin. En aquest sentit, el Concurs Maria Canals ofereix grans oportunitats per estar en un escenari, incloent-hi molts concerts amb orquestres a Espanya. La meva carrera ha crescut amb aquests concursos perquè vaig rebre moltes invitacions per a col·laboracions, que van ajudar a fer més gran el meu cercle. Tot i això, el camí cap al resultat final l'has de fer tu sol i porta temps.
 
B.C. Per a tu, han acabat definitivament els concursos de piano?
M.F.
Sí! Quan estava viatjant a Cleveland, em vaig prometre a mi mateixa que, si guanyava el primer premi, mai més participaria en un concurs. Vaig aconseguir la Medalla d'Or i mai no vaig trencar la meva promesa. Em sento molt alliberada des de llavors i he aconseguit traçar el meu propi camí com a músic i intèrpret.

B.C. Quan vas començar a estudiar piano, alguna vegada vas pensar en què t'acabaries convertint en una pianista professional? Quan vas decidir fer el pas?
M.F.
Els meus pares eren pianistes els dos, però, quan vaig començar, només tenia 3 o 4 anys i per a mi el piano era un plaer, un joc. Crec que vaig decidir ser professional en l'adolescència, simplement perquè no podia imaginar-me la vida sense música. És l'eterna qüestió que Beethoven planteja en el Quartet de Corda Opus 16: 'Muß es sein?' - 'Es muß sein'.

Martina Filjak, en el Carnegie Hall de Nova York
B.C. Des del concurs de Cleveland, has viatjat per tot el món per actuar en algunes de les sales de concerts més importants. ¿El pianista sent alguna cosa especial en actuar en llocs com el Musikverein de Viena, al Konzerthaus de Berlín o el mateix Palau de la Música de Barcelona?
M.F.
Sí, és clar! 'En aquestes sales hi ha una energia tremenda! Contínuament, se sent la història, la gran música que s'ha fet allà. Hi ha un cert sentit de la responsabilitat en aparèixer sobre el mateix escenari que alguns dels artistes de la història més importants. I també hi ha alguna cosa d'alliberament: l'acústica en aquests llocs, normalment, ajuda molt; els pianos són superbs i el públic, també. No hi ha res que s'interposi entre tu mateix i el moment musical que vols aconseguir.

B.C. Amb una agenda amb tants compromisos com els teus, ¿has calculat quants dies estàs de viatge?
M.F.
Depèn. Quan vaig als Estats Units, els viatges són més llargs, per raons òbvies. Crec que estic uns 160 dies a l'any viatjant.

B.C. És cert que parles set idiomes? Com has aconseguit tenir temps per estudiar tant?
M.F.
És cert. Però, per descomptat, no els parlo tots al mateix nivell. Els idiomes que utilitzo diàriament són el croat, l'italià, l'anglès i l'alemany. Els altres els uso ocasionalment, quan viatjo. Sé que molts dels meus col·legues també parlen diversos idiomes. Suposo que els músics tenim una facilitat natural per aprendre i els viatges internacionals ajuden.
 
B.C. En quina situació està la música clàssica a Croàcia avui en dia? ¿Guanya o perd espectadors?
M.F.
Diria que és important i marginal, al mateix temps. Marginal, perquè la gran majoria de la gent no es preocupa molt per la música clàssica. Però també és important perquè, d'una manera o altra, l'ànima d'un poble està en la seva cultura i la música clàssica deixa una marca irreemplaçable, juntament amb altres arts, a la identitat cultural d'una nació. Intento fer la meva pròpia interpretació dels fets tenint en compte que la música clàssica mai va ser escrita per a grans audiències, sinó per a grups petits d'aficionats que sabien com apreciar-la. Però no vull ser elitista: em fa feliç pensar que la música clàssica no ha estat mai tan accessible per al gran públic com avui dia.
 
B.C. Parla'ns del teu programa al Palau de la Música.
M.F.
He triat les Variacions de Haydn en Fa menor, la seva Sonata en Sol menor i la transcripció de Liszt del Preludi i Fuga en La menor per a orgue de J.S. Bach, així que és una primera part molt meditativa. La segona part del programa estarà centrada en dues obres de Liszt: les seves dues llegendes, que considero obres espirituals, líriques i properes al seu període compositiu gairebé impressionista. I acabaré amb dues paràfrasis de Listz dels germans Donizetti (les Reminiscències de Lucia de Lamermoor i la Marche pour le Soultan Abdul Medjid-Khan). Perquè també necessitem una mica de diversió.

B.C. Ens pots avançar alguna cosa dels teus pròxims projectes?
M.F.
A la temporada que ve, actuaré al Kozerthaus de Viena i al Festival Ravinia de Chicago. Tinc concerts amb orquestra amb la Nürnberg Symphony i Alexander Shelley, així com amb la HRT Symphony i Stanislav Kochanovsky. També hi ha dues gires amb orquestra per interpretar el meu estimat Concert número 2 de Brahms, i torno a Puerto Rico per actuar amb la Simfònica de Puerto Rico i Carlos Miguel Prieto. Per anomenar només uns pocs concerts

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada