Barcelona Clàssica: Joel Bardolet: "Els músics joves hem absorbit clixés del segle XX en comptes de crear els nostres propis"

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Joel Bardolet: "Els músics joves hem absorbit clixés del segle XX en comptes de crear els nostres propis"

Joel Bardolet.
Foto: Fundació Catalunya-La Pedrera
Moltes vegades a la vida dels músics (i dels no-músics) les casualitats acaben per definir de manera crucial tota una trajectòria. És el cas de Joel Bardolet, un violinista de Vic que, de petit, anava per karateka. Diverses circumstàncies el van portar al violí i el canvi va ser tan afortunat que amb només 13 anys, Joel va debutar com a solista amb el Doble Concert de J.S. Bach amb l'Orquestra de Vic. 

Amb el temps, el vigatà, ara amb 28 anys, ha desenvolupat una carrera que li ha portat, primer, a formar-se entre l'ESMUC, la Musikhochschule Freiburg i la Hochschule für Musik de Basilea, i després, a col·laborar amb diverses orquestres europees i personalitats musicals com el Quartet Casals o els directors Salvador Mas, Jordi Mora i Tomàs Grau, entre d'altres. Actualmente, és membre de Cosmofonia Ensemble, Camerata432 i és el concertino titular de l'Orquestra Camera Musicae.

Durant els mesos vinents, Joel Bardolet serà un dels tres músics seleccionats per la Fundació Catalunya-La Pedrera com a Músic Resident, amb un cicle de tres concerts que ell entén com un "projecte personal". El primer d'ells és el diumenge 16 d'octubre.



Barcelona Clàssica: Com van ser els teus inicis en la música? Per què vas triar el violí?
Joel Bardolet: Van ser molt normals. Als set anys, els meus pares em van apuntar a l'escola de música. Jo no volia fer música: volia fer karate. Fins que un dia li vaig causar un pinçament al meu pare i vaig aparcar el karate. Tampoc el violí va ser una decisió meva: jo volia el cello (encara avui m'agradaria tocar-lo), però tinc una germana violinista fantàstica i en aquella època em van dir que seria més pràctic agafar el violí que ella ja havia tocat.

B.C.: Va haver-hi algun moment clau que et fes decidir esdevenir professional?
J.B.:
Dos moments: la Quarta Simfonia de Brahms amb el mestre Salvador Mas a la JONC i un concert del Quartet Casals al Palau de la Música que em va fer descobrir un món de possibilitats sonores i gestuals. Vaig pensar: “Si es pot arribar a fer així, ha de ser molt divertit!”.

B.C.: I després has tingut l'oportunitat de formar-te amb els seus integrants fins al punt que al teu currículum parles del "mestratge del Quartet Casals". Per què han estat tant importants per a la teva formació?
J.B.: Bé, a la meva i a la de qualsevol músic de la meva generació -i següents-. Han canviat la manera de fer música a Catalunya i a part d'Espanya, i encara avui els tinc com a referència. Han aportat moltes coses. Jo sempre recordo el dia que ens van parlar a classe de no fer concessions musicals per motius tècnics. Ben mirat, potser m'ho vaig agafar massa al peu de la lletra…

Joel Bardolet. Foto: Fundació Catalunya-La Pedrera
B.C.: Què ha suposat l'experiència internacional? T'hi veus molt temps vivint fora?
J.B.: A Basilea hi ha més facilitats i encara avui hi trobo un lloc on es poden fer projectes amb músics molt oberts i amb un públic entusiasta de la música contemporània. Per fer música de cambra i col·laborar amb orquestres també viatjo força a Alemanya i a França. Sempre m'agrada fer aquests viatges musicals perquè, tot i que la música és molt global, es poden veure dialectes i maneres de fer distintes.

BC: Com a concertino de l'Orquestra Camera Musicae, què destacaries d'aquesta formació?
J.B.: És una orquestra viva i amb molta fam de créixer.  Ens agafem amb passió cada obra, tenim respecte pels directors i compositors, disciplina i un gran sentit de l'humor. Assumim la responsabilitat d'haver crescut molt i ara hem de saber que molta gent està pendent de nosaltres. Si continuem lluitant contra la rutina i no perdem la curiositat, tenim una orquestra fantàstica per als propers anys. Ah! I tenim marca pròpia: ens arrisquem a l’escenari.

B.C.: Compagines la tasca de solista amb l'orquestral. T'aporten les dues per igual?
J.B.: A l'orquestra pot passar que un dia hagi de donar més energia que quan tinc un recital sol. Els solos de primer violí són la cosa més exigent que hi ha: has de passar de tocar amb so de grup a sobresortir. Però és una feina fantàstica i sempre tinc uns companys que són un tresor! Solista amb orquestra ho faig poc: tres o quatre programes l'any. I ho entenc com a música de cambra. Tocar la part de violí solista i que l'orquestra et segueixi ho trobo poc interessant i poques vegades hi ha el temps que cal per trobar una versió diferent. També faig molta música de cambra en el sentit clàssic de la paraula i, com a les Residències Musicals, projectes jo sol. 

Joel Bardolet presenta a La Pedrera un espectacle de dansa i violí
Foto: Fundació Catalunya-La Pedrera
B.C.: A les Residències Musicals apostes per formats innovadors i "diferents": sextet de corda, violí solista amb dansa… Per què és difícil presentar aquests formats a les sales comercials habituals? 
J.B.: Jo crec que el sextet és difícil simplement perquè és car de programar i no hi ha formacions estables de sextet. Quant a la dansa, es fan coses i molt interessants. Potser, més que culpar els programadors, ens hem de culpar més als músics de la meva edat que hem absorbit clixés del segle XX en comptes de crear els nostres propis! El que jo percebo és una mica de complex "d'audició de conservatori": encara parlem de "pianista acompanyant", encara pensem que ser solista és el més important... Arriscar en el format significa que pot funcionar, però també pot no funcionar.

B.C.: Quin violí toques?
J.B.:
Toco un François Pique de 1793 cedit per la meva professora Muriel Cantoreggi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada