José Menor, el revolucionari del piano

José Menor

L'estrena musical d'Hèctor Parra com a compositor resident en el Palau de la Música i en L’Auditori de Barcelona arriba amb un concert especial, el dimecres 9 de setembre, en el qual s'interpretarà tota l'obra per a piano solista del jove músic.

El pianista encarregat de fer arribar al públic el treball d'Hèctor Parra és un íntim amic seu, José Menor, amb qui forma un binomi d'èxit. Tots dos van compartir classes de piano i de composició i, posteriorment, han seguit treballant junts, malgrat la intensitat dels compromisos professionals que cadascun d'ells ha hagut d'assumir, amb freqüents viatges i llargues estades en ciutats internacionals.

José Menor té al seu currículum recitals a tot el món, un master a Londres, un altre a la Universitat de Yale i formació a Nova York. El mateix Héctor Parra ha descrit a José Menor com un “revolucionari del piano”. Barcelona Clàssica ha parlat amb ell sobre la seva trajectòria, la seva concepció del piano i la seva opinió sobre l'obra d'Héctor Parra.

 

Barcelona Clàssica: Com van ser els teus inicis amb el piano?
José Menor: Vaig començar a estudiar a la meva ciutat, Sabadell, una setmana abans de fer els set anys. Com aprenia molt ràpid, als nou anys ja estava avorrit. Un dia, em va passar una cosa que em va canviar la vida. Va venir una noia a la meva casa a afinar el meu piano i em va preguntar quin curs estava fent. Li vaig contestar que m'anava a examinar de primer de piano per lliure. Llavors em va demanar que li toqués alguna cosa… i li vaig interpretar la Gran Polonesa de Chopin.

B.C. Va quedar molt sorpresa, ¿no?
J.M. Molt. La noia era Cristina Caba, que estava casada amb Lluis Vila [actual director de la Coral Sant Jordi]. Aquella mateixa nit va tornar amb el seu marit. Em van fer tot tipus de proves i em van portar a casa del pianista Manuel García Morante. La conclusió va ser que havia d'estar estudiant a nivell internacional. Vaig començar llavors amb dos nous professors: una, Maria Jesús Crespo, de qui vaig aprendre tota la base pianística, i l'altre, Luiz de Moura, amb qui feia classe quan venia ocasionalment a Barcelona.

B.C. A més de piano, també tens estudis de composició i de direcció orquestral. Comparteixes aquestes vocacions amb l'instrument?
J.M. Sempre he volgut ser un músic complet. Quan era un nen, em passava els estius component: sonates, simfonies… Encara les haig de tenir per algun lloc, encara que no vull ni pensar en com eren! Però, com a professional, l'instrument va arribar abans: d'adolescent, vaig participar i vaig guanyar alguns concursos de piano, i en ell vaig centrar la meva trajectòria posterior. Per a un compositor, no és tan fàcil: s'ho ha de “currar” més. La direcció orquestral va venir després: no és principal. Però sí que m'agradaria reprendre la composició. Jo sóc pianista, però, sobretot, sóc músic.

B.C. Han estat importants els concursos de piano en la teva carrera?
J.M. No. Ni han estat importants ni estic d'acord amb els plantejaments. Suposo que depèn del tipus de pianista. Si el seu és comparar-se amb uns altres, potser sigui útil anar a un concurs. Però jo prefereixo fer alguna cosa que em defineixi.

B.C. Una part de la teva formació s'ha desenvolupat en centres internacionals molt prestigiosos. Com ha estat aquest procés?
J.M. Jo sóc un improvisador en la meva vida i el de Londres va sorgir com una reacció. Tenia 24 anys i treballava a Barcelona, però feia massa coses. D'una banda, estava de gira amb l'espectacle La petita flauta màgica, però també tocava amb cantants, violinistes, etc. D'altra banda, feia molta composició, i no sol clàssica: arranjaments de jazz i fins i tot un experiment de grup pop que no va funcionar. Vaig decidir trencar amb tot i centrar-me a actuar com a piano solista. Vaig pensar a marxar a Londres o a Nova York, i al final l'escollida va ser Londres perquè les audicions es fan abans. Vaig aconseguir una beca i me'n vaig anar. Durant mesos, no vaig agafar ni una trucada d'Espanya.

B.C. Però al final vas acabar anant a estudiar igualment als Estats Units.
J.M. A Londres vaig estar tres anys. Després d'això, em van donar la beca de “la Caixa” i vaig entrar en la Universitat de Yale. En acabar, me'n vaig al Festival d'Aspen i, després, em vaig matricular en una universitat de l'Estat de Nova York, en Long Island, encara que, en realitat, estava contínuament viatjant: Toronto, la Xina, Xile… Vaig renunciar a diverses beques. Per raons personals, em vaig mudar a Florida, però vaig acabar tornant a Nova York per fer el doctorat. La meva idea era quedar-me allà, però, finalment, vaig decidir tornar a Europa.

B.C. Entre Londres i Nova York, amb quina ciutat et quedes?
J.M. Londres. És on estic ara ubicat. La majoria de músics prioritzen la part professional i van a viure on és més convenient per a la seva carrera. Jo no sóc així: a mi sempre m'ha guiat la part personal.

B.C. Entre els propers compromisos de la temporada, a més del concert d'Hèctor Parra, ens crida l'atenció el recital del Carnegie Hall Nova York per a 2016. Serà especial per a tu?
J.M. Ja he tocat en el Carnegie Hall, però aquest concert és molt important des del punt de vista emocional perquè se celebrarà el 24 de març, el dia que va morir Granados, i s'enfocarà com commemoració el 2016 de l'Any Granados, pel centenari de la seva mort. Fins i tot estic en contacte amb persones de la família de Granados que vindran al concert. El repertori està encara per definir, però les Goyescas estaran segur.

B.C. Quan comença la teva col·laboració amb Hèctor Parra?

J.M. El conec almenys des de fa 25 anys. Estudiàvem amb el mateix professor i estàvem en la mateixa classe de composició, encara que després ell sí s'ha centrat totalment en aquest camp. Sempre hem estat en contacte. El piano solista contemporani m'interessa especialment, sobretot des que em vaig ficar de ple en l'enregistrament de les obres completes de Joan Guinjoan. Per treballar amb Hèctor, sol faltava l'espurna, i aquesta va arribar en el Festival Listz de Girona el 2012, en què li van encarregar la composició d'una obra basada en el pintor Joan Tàpies. Jo vaig estrenar aquesta peça i, des de llavors, cada any, Hèctor ha escrit per a mi una nova obra basada en l'art gràfic. Serà un cicle de cinc peces que acabarà el 2016. La corresponent al 2015 l'estrenarem en el concert del Palau.

B.C. Què és el que destacaries com més especial del concert del Palau de la Música?
J.M. Es la primera vez que se toca toda la obra para piano solo de Hèctor Parra en un único concierto. En mayo de este año ya hice el primer recital monográfico con su música y de ahí surgió la idea de llevar este formato al Palau, aunque con repertorio ampliado. Al hacer un recorrido por toda su obra, se observará la evolución de Héctor. La primera pieza es una composición dodecafónica, pero después Héctor entra en contacto con las ideas de la “new complexity”, que él desarrolla con un estilo más lírico y personal, de colores chopinianos. Hay que tener en cuenta que Héctor es también pianista y, en él, se unifica la parte pianística con la compositiva. 

B.C. Què serà el més cridaner per a l'espectador?
J.M. Veurà un concepte ampliat del piano. En l'obra d'Hèctor, és tan important tocar amb les tecles com amb les cordes. Les tècniques se surten del que és convencional, per exemple, amb els pizzicatos, l'ús del tercer pedal o la utilització de materials, ja que es toca amb goma i fins i tot intervé la veu. És molt interessant, fins i tot per a persones que normalment no anirien a un concert de música contemporània.

B.C. Però molt diferent de la música de Granados i de Joan Guinjoan, tant t'apassionen…
J.M. M'agrada molt variar. És més; experimentar hauria de ser una obligació per a qualsevol pianista, malgrat que veig tants joves pianistes tancats en el repertori clàssic i romàntic. Que consti que aquesta música m'encanta, però no puc limitar-me sol a això. Explorar el repertori és també explorar-s’hi a un mateix.