Barcelona Clàssica: Joaquín Riquelme, viola de la Filharmònica de Berlín: "Produeix vertigen pensar que ets part de la història de la música clàssica"

dimarts, 23 de febrer de 2016

Joaquín Riquelme, viola de la Filharmònica de Berlín: "Produeix vertigen pensar que ets part de la història de la música clàssica"

Joaquín Riquelme Foto: Molina Visuals
La majoria de grans músics compagina la seva tasca com a intèrprets amb la docència, ja sigui en conservatoris i escoles oficials, ja mitjançant classes magistrals organitzades de manera puntual.

A Barcelona, ​​un dels promotors de masterclasses per a estudiants de música és el taller Solé Luthiers, especialitzat en instruments de corda i arcs. En el seu estudi al centre de Barcelona (un lloc preciós que sembla tret d'una altra època), organitzen esporàdicament concerts i també classes per a estudiants a càrrec de músics de prestigi.

Aquest mes de febrer, Solé Luthiers ha acollit dos masterclasses, dirigide a alumnes de grau mitjà, superior i postgrau. Un s'ha celebrat amb Àngel Maria Jermann, violoncel solista de la Simfònica de RTVE durant 11 anys, catedràtic de violoncel del Reial Conservatori Superior de Música de Madrid i membre de la Deutsche Kammerakademie.

L'altre protagonista de les masterclasses de Solé Luthiers ha estat el viola Joaquín Riquelme, l'únic espanyol que actualment és membre de ple dret de l'Orquestra Filharmònica de Berlín, la número 1 del món segons el rànquing de la crítica especialitzada per Bashtrack. Hem aprofitat la seva estada a Barcelona per entrevistar Joaquín i parlar de com enfoca el seu treball com a professor i de la seva trajectòria professional.

Barcelona Clàssica: Per què és important que un músic tingui en compte les masterclasses en la seva formació?Joaquín Riquelme: Són una bona oportunitat per entrar en contacte amb els coneixements i l'experiència d'un músic de prestigi. Passa sovint que, en el dia a dia amb el professor de referència, passen les mateixes coses, però si te les diu una altra persona sembla més seriós. Però en les classes magistrals es té accés a diferents punts de vista i es coneix a gent de llocs diferents. Tot això va impregnant l'interior del músic i ajuda en el procés de formació.

B.C. A quina edat és recomanable que es comenci a tenir en compte aquest suport formatiu?J.R. Com més aviat, millor. Òbviament, cal tenir una certa capacitat amb l'instrument per, almenys, tocar alguna obreta. Però un nen pot fer-ho perfectament. De fet, en aquests casos, el repte per al professor és més gran. A més, hi formats especialment pensats per a nens, com les colònies musicals d'estiu.

B.C. En el teu cas, han estat important assistir a aquest tipus de classes? 
J.R. Podria dir que m'han canviat la vida. En els dos moments clau en què havia de decidir com continuar els meus estudis, les trobades amb professors als quals vaig conèixer en classes magistrals em van ajudar a decidir què fer. Em va passar a Múrcia, amb un professor del Conservatori Superior de Música de Madrid, Emilio Mateu, just quan havia de triar on seguir estudiant després del grau mitjà. I després em va tornar a passar en acabar el grau superior, amb unes classes al Festival de Prades del professor Hartmut Rohde. Va ser un amor professor-alumne i la seva forma de fer classe em va animar a anar a la Universität der Künste Berlin per a un postgrau de dos anys.
 
Joaquín Riquelme  Foto: Molina Visuals
B.C. Com va ser l'experiència d'estudiar a Berlín?
J.R.
Em va anar bé, però m'hauria agradat gaudir-ne més de la vida d'estudiant, perquè al poc de començar a Berlín vaig aconseguir la plaça de viola a l'OBC i em vaig passar tres anys anant i venint de Barcelona a Berlín.

B.C. Com s'aconsegueix entrar a la Filharmònica de Berlín?
J.R.
Sincerament, jo mai ho havia vist factible. El dia abans de l'audició encara em preguntava: "¿I jo què pinto aquí?". Però, quan vaig passar la primera ronda de proves, em vaig dir a mi mateix que anava a gaudir. I això és el que vaig fer: vaig sortir i vaig gaudir. Crec que l'audició final ha estat una de les vegades que millor ho he passat damunt de l'escenari.

B.C. No estaves nerviós?
J.R.
Tenia els nervis "bons", aquests que et fan ser plenament conscient de la situació en què estàs. Els nervis "dolents" es queden dins teu i formen una pilota de tensió que t'absorbeix. Però, si són nervis "bons", aquesta pilota s'expulsa i fa que tot et surti bé.

B.C. Quina edat tenies quan vas superar l'audició?
J.R.
26 anys. Vaig estar dos anys de prova, després dels quals es decideix si continues com a membre de ple dret. Han de votar-te dos terços de l'orquestra. I, sí, als 28, em vaig convertir en fix de la Filharmònica de Berlín. En total, porto allà sis anys.

B.C. I durant aquest temps has viscut coses increïbles ...
J.R
. El que més vertigen produeix és pensar que formes part de la història de la música clàssica. El que fa la Filharmònica de Berlín marca la referència. Aquesta orquestra i dues o tres més, com la Filharmònica de Viena i la Simfònica de Londres, són el far que guia a les altres.

B.C. Com has viscut l'elecció del nou director?
J.R.
És el més semblant a un concili del Vaticà. L'ambient era realment especial. Estàvem totalment incomunicats: l'únic que té un telèfon és l'encarregat de trucar al nou director per anunciar-li que ha estat elegit. Des que Simon Rattle ens va comunicar que no volia ser renovat en el seu càrrec de director titular, es va posar en marxa el procés. Tot és molt rigorós: es creen uns estatuts i hi ha un advocat que comprova que la votació es realitza d'acord amb les normes.

B.C. Però en la primera votació no hi va haver acord. Per què?
J.R.
Per començar la votació, cada músic presenta una llista amb els seus directors favorits prèvia al dia de la reunió. Amb els vuit més votats, s'inicia la ronda de votacions. I entre els dos més votats, se segueix deliberant. I així fins que es treu majoria de vots. A la primera reunió, després de 11 hores i mitja hora de debat, aquesta majoria no es va aconseguir.

B.C. Ja coneixes a Kirill Petrenko, qui  finalment va ser elegit director?
J.R.
Ell havia vingut tres vegades com a director convidat. Curiosament, en cap d'elles jo hi era, però els altres músics estaven encantats i jo confio en els meus companys. Petrenko va venir un dia a parlar amb nosaltres, en un moment entre dos assajos. Es va presentar sense cap tipus de pompa i ens va dir que intentaria gaudir de l'oportunitat i fer-nos també gaudir a nosaltres. 
 
B.C. Sona com l'empresa perfecta: el lloc on són els treballadors els que trien al seu cap...
J.R.
En realitat, els caps som nosaltres. No només vam votar al director, sinó que també podem dir-li: "No ens agrades; fora". I no és un lloc fàcil: ha de congeniar amb 128 egos, incloent molts músics amb una impressionant carrera com a solistes: a veure qui els diu que una frase està mal feta. Per lluitar amb això, un director titular ha de ser gairebé un polític. I pel que fa a la resta de condicions, sí, són molt bones: però l'exigència que vivim en l'escenari també és màxima.

B.C. Què recomanaries a un jove estudiant que aspira a entrar, algun dia, a la Filharmònica de Berlín?
J.R.
És un treball de fons. No per tenir molt talent et regalaran les coses: com deia Picasso, la inspiració ha de trobar-te treballant. Cal estudiar cada dia i fer-se un pla de treball. I és més important la qualitat de l'estudi que el temps dedicat: és preferible fer tres hores diàries de concentració plena que vuit sense estar realment centrats. Els equips de futbol d'elit no entrenen tot el dia: amb tres hores els resulta suficient. Doncs això és semblant. Cal estudiar bé. I també tenir bons professors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada