Joolz Gale |
Cada any, durant el mes de desembre, l'Obra Social “la Caixa” impulsa una versió participativa del Messies de Händel, en què orquestres i cors professionals actuen al costat de persones aficionades. La iniciativa es celebra des de fa més de 20 anys i, des de Barcelona, s'ha estès a tot Espanya.
El director és part essencial en l'èxit de l'obra. Habitualment, se selecciona un artista internacional de prestigi i en edicions anteriors han participat noms com Robert King o Robert Howarth. Tots dos van portar a les seves respectives formacions orquestrals i corals, les reconegudes The King's Consort i The Age of Enlightement, per portar el pes de l'actuació i liderar als cors participatius.
Aquest 2015, l'orquestra i el cor seleccionats són catalans: Orquestra de Cadaquès i el Cor de Cambra del Palau de la Música. Al capdavant de tots ells estarà Joolz Gale, possiblement el més jove de tots els directors que han passat per l'obra en versió participativa a Barcelona. Gale va dirigir el Messies participatiu a Burgos el 2014 i “la Caixa” ha tornat a comptar amb ell pel concert de Barcelona, considerat com el més emblemàtic de la sèrie per la gran quantitat de cantants que participen (gairebé 500 veus), la seva tradició (va ser el primer a celebrar-se) i el lloc en què es realitza: el Palau de la Música Catalana.
Barcelona Clàssica entrevista a Joolz Gale poques hores abans d'afrontar el seu Messies de major format.
Barcelona Clàssica: Si haguessis d'escollir els tres moments més importants en la teva vida, els que van fer de tu un director rellevant, quins escolliries?
Joolz Gale: És una pregunta interessant. Per descomptat, la meva precoç formació com coralista va resultar crucial per a la meva forma d'entendre el repertori orquestral. Però també crec que hi ha altres experiències en la vida que et marquen com a intèrpret i artista. Per a mi, potser va ser el fet de créixer en un ambient rural, en contacte amb els animals i el camp, cosa que ha donat forma a les meves idees sobre la música i la direcció. Igualment important és la meva ànsia per viure experiències no musicals. Per exemple, adoro viatjar a llocs nous, conèixer gent, fer esport i llegir sobre política. Crec que un director ha de tenir una idea del que passa al món i també sentir amor per la humanitat. O, millor dit, amor per la vida. D’altra forma, és molt difícil entendre la complexitat emocional de la música.
Joolz Gale: És una pregunta interessant. Per descomptat, la meva precoç formació com coralista va resultar crucial per a la meva forma d'entendre el repertori orquestral. Però també crec que hi ha altres experiències en la vida que et marquen com a intèrpret i artista. Per a mi, potser va ser el fet de créixer en un ambient rural, en contacte amb els animals i el camp, cosa que ha donat forma a les meves idees sobre la música i la direcció. Igualment important és la meva ànsia per viure experiències no musicals. Per exemple, adoro viatjar a llocs nous, conèixer gent, fer esport i llegir sobre política. Crec que un director ha de tenir una idea del que passa al món i també sentir amor per la humanitat. O, millor dit, amor per la vida. D’altra forma, és molt difícil entendre la complexitat emocional de la música.
B.C. Segons la teva biografia, has desenvolupat part de la teva carrera professional amb Sir John Eliot Gardiner i el Cor Monteverdi. Ha estat això important per a la teva carrera? Què se sent quan a un el dirigeix Sir John Eliot Gardiner?
J.G. Treballar amb Sir John Eliot ha estat, definitivament, un dels cims de la meva formació musical i de la meva carrera com a cantant. Ser aprenent al Cor Monteverdi va suposar una molt bona manera d'entrar en la professió. El nivell era sempre tan alt, tan absolutament excepcional, que allà vaig viure alguns dels meus concerts més memorables fins a la data. I crec que cantar va ser la millor preparació que vaig poder tenir com a director perquè John Eliot és un mestre a desenvolupar el potencial de la gent. De fet, ell mateix em va animar a dirigir i això em va donar la suficient confiança per a dedicar-me a la meva passió per la música orquestral.
J.G. Treballar amb Sir John Eliot ha estat, definitivament, un dels cims de la meva formació musical i de la meva carrera com a cantant. Ser aprenent al Cor Monteverdi va suposar una molt bona manera d'entrar en la professió. El nivell era sempre tan alt, tan absolutament excepcional, que allà vaig viure alguns dels meus concerts més memorables fins a la data. I crec que cantar va ser la millor preparació que vaig poder tenir com a director perquè John Eliot és un mestre a desenvolupar el potencial de la gent. De fet, ell mateix em va animar a dirigir i això em va donar la suficient confiança per a dedicar-me a la meva passió per la música orquestral.
B.C. No volem preguntar el mateix que et diuen sempre, però òbviament impressiona veure un noi de només 32 anys al capdavant d'orquestres importants. La joventut, ajuda a desenvolupar una carrera com a director o és més aviat un desavantatge?
J.G. Al món d'avui, ja gairebé no sóc un director jove. La veritat és que vaig entrar en aquest món una mica tard, perquè primer vaig estar en la Universitat i després vaig treballar com a cantant. Actualment, el camí habitual per als joves directors és dirigir orquestres professionals molt aviat després del conservatori. En canvi, la meva carrera s'ha desenvolupat d'una forma poc convencional. Vaig agafar el camí més llarg, lent i difícil per arribar a ser director. Però estic content per això perquè he desenvolupat la meva pròpia ruta sense comprometre les meves intuïcions artístiques i les meves passions. A més, la meva experiència com a cantant ha estat un actiu de valor incalculable com director i ha influït molt en el meu treball amb cors i solistes vocals. No crec que la joventut sigui cap desavantatge en sí mateixa: l'important és el talent. Però penso que la maduresa, l'art musical i la comprensió de la natura humana és una cosa que massa vegades es passa per alt. Dirigir és alguna cosa més que onejar els braços amb convicció.
J.G. Al món d'avui, ja gairebé no sóc un director jove. La veritat és que vaig entrar en aquest món una mica tard, perquè primer vaig estar en la Universitat i després vaig treballar com a cantant. Actualment, el camí habitual per als joves directors és dirigir orquestres professionals molt aviat després del conservatori. En canvi, la meva carrera s'ha desenvolupat d'una forma poc convencional. Vaig agafar el camí més llarg, lent i difícil per arribar a ser director. Però estic content per això perquè he desenvolupat la meva pròpia ruta sense comprometre les meves intuïcions artístiques i les meves passions. A més, la meva experiència com a cantant ha estat un actiu de valor incalculable com director i ha influït molt en el meu treball amb cors i solistes vocals. No crec que la joventut sigui cap desavantatge en sí mateixa: l'important és el talent. Però penso que la maduresa, l'art musical i la comprensió de la natura humana és una cosa que massa vegades es passa per alt. Dirigir és alguna cosa més que onejar els braços amb convicció.
B.C. Què ens pots explicar dels teus propers projectes? Tens algun repte important en perspectiva per a l'any vinent?
J.G. Hi ha moltes grans coses per a 2016, però, sobretot, hi ha dos projectes molt propers que són reptes veritablement emocionants. Primer, torno a la Bamberger Symphonike, aquesta vegada per treballar amb la seva Orchester-Akademie en un projecte teatral molt interessant anomenat Die Deutsch Seele (L'ànima alemanya), que explora la música alemanya a través d'una preciosa escenificació de textos i lieder. L'altre projecte és amb la meva orquestra de cambra a Berlín, anomenada “ensemble mini”, en el Konzerthaus de Berlín, amb Tanja Tetzlaff i Stella Doufexis en un increïble programa de Hindemith, Mahler i també l'estrena del meu nou arranjament per a Le Mer de Debussy.
J.G. Hi ha moltes grans coses per a 2016, però, sobretot, hi ha dos projectes molt propers que són reptes veritablement emocionants. Primer, torno a la Bamberger Symphonike, aquesta vegada per treballar amb la seva Orchester-Akademie en un projecte teatral molt interessant anomenat Die Deutsch Seele (L'ànima alemanya), que explora la música alemanya a través d'una preciosa escenificació de textos i lieder. L'altre projecte és amb la meva orquestra de cambra a Berlín, anomenada “ensemble mini”, en el Konzerthaus de Berlín, amb Tanja Tetzlaff i Stella Doufexis en un increïble programa de Hindemith, Mahler i també l'estrena del meu nou arranjament per a Le Mer de Debussy.
B.C. Per la teva discografia i els teus concerts de més anomeni, sembles més enfocat cap al repertori modern que el barroc. Com ha estat la teva experiència amb el Messies de Händel?
J.G. És cert. Suposo que és reflex del meu profund amor pel repertori simfònic en general. Com més gran és la teva comprensió de la música en general, més riques poden ser les teves interpretacions. Per això cada vegada es valora més que els directors siguin versàtils. Però, el meu cor, i també la meva experiència, estan amb el repertori antic i, especialment, amb Mozart, Schubert, Schumann, etc. I adoro Händel! El meu somni seria fer més òpera de Händel, perquè és un compositor tan dramàtic i tan imaginatiu que em sembla un verdader geni de la invenció. El problema per als directors joves com jo és que hi ha poques oportunitats de treballar amb orquestres d'instruments d'època. L'habitual, si tenim sort, és que només rebem invitacions d'orquestres simfòniques modernes.
J.G. És cert. Suposo que és reflex del meu profund amor pel repertori simfònic en general. Com més gran és la teva comprensió de la música en general, més riques poden ser les teves interpretacions. Per això cada vegada es valora més que els directors siguin versàtils. Però, el meu cor, i també la meva experiència, estan amb el repertori antic i, especialment, amb Mozart, Schubert, Schumann, etc. I adoro Händel! El meu somni seria fer més òpera de Händel, perquè és un compositor tan dramàtic i tan imaginatiu que em sembla un verdader geni de la invenció. El problema per als directors joves com jo és que hi ha poques oportunitats de treballar amb orquestres d'instruments d'època. L'habitual, si tenim sort, és que només rebem invitacions d'orquestres simfòniques modernes.
B.C. Quines expectatives tens per al concert a Barcelona? Vas dirigir el Messies participatiu a Burgos l'any passat. Esperes diferències?
J.G. La veritat és que no espero res més que gaudir. Però estic segur que el concert de Barcelona serà una experiència realment especial.
J.G. La veritat és que no espero res més que gaudir. Però estic segur que el concert de Barcelona serà una experiència realment especial.
B.C. Quins són els avantatges i els desavantatges de treballar amb un cor tan gran com el de Barcelona?
J.G. Només hi ha avantatges! No hi ha punts febles, perquè tot és diversió. Tots els participants estimen cantar i això és el més important. És tan fàcil alimentar-se de l'energia positiva que desprenen! Per descomptat, des del punt de vista musical, no tots els cors estan preparats per actuar amb tanta força i per això, de vegades, he d'adaptar el tempo com convé.
J.G. Només hi ha avantatges! No hi ha punts febles, perquè tot és diversió. Tots els participants estimen cantar i això és el més important. És tan fàcil alimentar-se de l'energia positiva que desprenen! Per descomptat, des del punt de vista musical, no tots els cors estan preparats per actuar amb tanta força i per això, de vegades, he d'adaptar el tempo com convé.
B.C. Quin és el teu número favorit del Messies? I el més difícil?
J.G. D'alguna forma, “And he shall purify” sempre aconsegueix arribar a un punt especial per a mi. Però hi ha tants moments importants en el Messies…
J.G. D'alguna forma, “And he shall purify” sempre aconsegueix arribar a un punt especial per a mi. Però hi ha tants moments importants en el Messies…
B.C. Què opines dels solistes?
J.G. Tots són molt bons. I poder fer música ambCarlos Mena ha estat una revelació particular d'aquest any.
J.G. Tots són molt bons. I poder fer música ambCarlos Mena ha estat una revelació particular d'aquest any.
B.C. Què opines d'aquest Messies participatiu que organitza “la Caixa”?
J.G. La idea d'unir un cor participatiu amb un cor professional i una orquestra és enormement important i té un gran valor social. Tant de bo hi hagi altres 20 anys d'aquest fantàstic projecte. Segurament, al Regne Unit deu haver-hi iniciatives semblants, però el que “la Caixa” fa en termes de compromís i organització no té rival. És molt especial.
B.C. Per quin Regne Unit és ara mateix la primera potència mundial en música coral?
J.G. És perquè encara tenim molts cors de catedrals i esglésies. Mentre aquestes institucions puguin sobreviure i créixer, i els pares tinguin en compte que un cor pot ser una part essencial de l'educació dels seus fills, mantindrem forta aquesta tradició durant molts anys. Però el govern ha d'invertir més en educació musical, especialment per a instrumentistes.
B.C. Podem preguntar-te sobre el teu compositor, la teva obra i el teu director favorit? Quina orquestra t'agradaria dirigir en el futur?
J.G. Són preguntes impossibles perquè hi ha massa compositors, directors i orquestres que m'encanten…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada