Rubén Gimeno: "No tinc la vanitat de deixar un llegat"

Rubén Gimeno. Foto: Ricardo Ríos

El valencià Rubén Gimeno va anunciar a finals de maig que posava fi a una etapa de set anys com a director de l'Orquestra Simfònica del Vallès.

El període transcorregut entre el seu nomenament, al setembre de 2009, i la seva sortida el 2016 podria semblar, "a priori", poc propici per a la consolidació d'un projecte musical de titularitat privada, donada la conjuntura econòmica. No obstant això, per a l'orquestra, aquests set anys han suposat tot el contrari: la formació ha crescut en l'àmbit artístic i institucional, i el treball de Rubén Gimeno ha contribuït molt a això. 

Rubén Gimeno va iniciar la seva carrera professional com a violinista, però, sent ja membre de l'Orquestra Simfònica de Galícia, va decidir anar-se a la Universitat de Maryland per estudiar direcció orquestral. A fer aquest pas el va animar James Ross, un músic que va ser també el seu professor als Estats Units. Aquest mateix home el substituirà ara al capdavant de l'OSV.

En una entrevista a Barcelona Clàssica, Rubén Gimeno explica com ha viscut el seu adéu a l'orquestra i al seu públic i quins nous projectes preveu abordar d'ara endavant.

Barcelona Clàssica: T'has acomiadat de l'OSV amb la interpretació de la Novena Simfonia de Beethoven, una obra emblemàtica de la teva etapa a l'orquestra i en tres sales especials per a la formació: Terrassa, Palau de la Música Catalana i Sabadell. Quin record et deixa aquest últim projecte?

Rubén Gimeno: Han estat moments emocionalment molt intensos. No he pogut evitar fer un repàs a una etapa molt important en la meva vida. A més, musicalment, el concert ha estat bo. La Novena és tot un repte i l'any passat no vaig acabar tan satisfet. Ara, hem fet un pas més enllà i el resultat m'enorgulleix.
 

B.C. Quins projectes tens a partir d'ara?
R.G. Començo una nova etapa professional com a freelance, en què actuarà com a director convidat amb diverses orquestres. És una nova experiència. Suposa conèixer noves orquestres i nous països, en els quals fins ara no m'havia plantejat treballar: per exemple, tinc projectes a la Xina, Turquia, Sud-amèrica... Però els que més il·lusió em fan són dos en què he treballat en anys anteriors: Tenerife i València. M'agrada tenir continuïtat en un projecte que conec i, d'alguna manera, sentir-me a casa.

Foto: A. Bofill

B.C. La decisió d'iniciar una nova etapa, ha estat conjunta? 

R.G. Sí. Les dues parts teníem la sensació que havíem fet un camí important i que havíem arribat al punt adequat perquè fos una altra persona la que ho reprengués. No vull entrar en una voràgine de desencís. Em quedo més aviat amb aquesta idea que, encara que ja no existeixi la passió del principi d'una relació, sí que hi ha un afecte profund. De fet, per a l'any que ve, tenim tres projectes junts, que són molts concerts.
 

B.C. És curiós que el teu substitut en l'OSV sigui James Ross, el teu antic professor.

R.G. És el meu professor, el meu mentor i la persona de la qual més he après. Que sigui director és culpa seva. Ell va insistir que em formés com a director. I també estic molt feliç per ell, perquè li agrada molt viure a Espanya i està molt emocionat amb la idea d'instal·lar-se aquí.

B.C. Has participat en l'elecció de nou titular?

R.G. No tinc la vanitat de deixar un llegat. En aquest procés, el millor era mantenir-se al marge i que l'orquestra prengués per si mateixa la decisió que considerés més adequada.

B.C. Quins records dels teus set anys com a titular de l'OSV t'han marcat especialment?

R.G. Hi ha hagut moments en què hem dubtat del que calia fer. Però estic content que, al final, l'OSV hagi tingut el coratge de provar coses noves. Ara, el camí està més clar que fa set anys. Pel que fa a projectes, em sento especialment satisfet d'haver fet el Messies participatiu amb nens i també de l'experiència de flashmob amb l'Oda a l'Alegria, que tanta repercussió ha tingut. Sobre els programes, la Segona de Beethoven ha estat, potser, la setmana en què he sentit una major comunió entre l'orquestra i jo mateix.
  

B.C. I quines coses et queden pendents per al futur? 

R.G. Diria que bastants coses. L'OSV és peculiar. No és una orquestra pública i això implica que, quan es fa alguna cosa, cal tenir en compte molts factors i pensar especialment a quin públic ens dirigim. Però, encara que no es pugui fer tot el repertori que existeix, si hem presentat obres clau de Beethoven, Mozart, Txaikovski ... Potser Mahler quedi com a repte de futur.

B.C. Un dels projectes que més notorietat ha tingut ha estat la flashmob de la Novena Simfonia. Es tradueix aquesta repercussió en xarxes socials a més públic a la sala?R.G. Jo sí que ho he notat. És cert que la distància entre l'orquestra i el públic pot resultar atractiva i, d'alguna manera, mitificadora. Però, quan es trenquen barreres, els espectadors també ho agraeixen. L'ideal seria aconseguir un equilibri entre les dues situacions.
 

B.C. Vas començar en la música com a violinista. Et planteges ara reprendre la teva carrera com a instrumentista? 

R.G. No, aquest camí es va tancar fa anys. El violí és un instrument cruel: exigeix ​​contacte diari i jo fa temps que he perdut aquesta rutina.

B.C. I com a professor? 
R.G. Com a professor gaudeixo molt. Treballar amb joves m'omple moltíssim i, amb les col·laboracions amb les joves orquestres, he acumulat prou experiència. De tota manera, m'agrada ensenyar, però no voldria tenir la responsabilitat de formar un músic a llarg termini. 

B.C. Com a director d'orquestra, vas tenir una formació àmplia i diversa, en llocs diferents d'Europa i dels Estats Units. Què has aplicat al teu treball d'aquella etapa? 
R.G. Vaig tenir la fortuna d'estudiar i compartir classe amb molt bons músics. Com a director, el missatge més important és que cal aprendre a escoltar l'orquestra per trobar un equilibri. S'assembla una mica a muntar a cavall: no pots estar atiant tota l'estona. No es tracta de manar, sinó de suggerir, de compartir ... Cada instrument és un cos independent i així cal entendre-ho.

Foto: Ricardo Ríos

B.C. La història de com vas arribar a ser director d'orquestra és peculiar per la quantitat de coincidències i cops d'atzar que té ...

R.G. És cert. M'he mogut per intuïcions. I va ser casualitat que James Ross arribés a una universitat americana sense departament de direcció d'orquestra i que li demanessin que ho organitzés amb candidats als quals conegués, i em truqués a mi. Em va proposar que deixés l'Orquestra Simfònica de Galícia i marxés a estudiar amb ell als Estats Units. Vaig pensar: "Bé, no hi ha res irreversible". I, després, estant a Amèrica, em va trucar el director Alan Gilbert per fer unes proves en el Conservatori d'Estocolm ... que eren l'endemà. Tres hores després, estava en un avió volant a Suècia. Vaig superar les proves i vaig entrar a estudiar allà, en un curs amb alguns dels millors directors del món: Jorma Panula, Alan Gilbert, Essa Pekka Salonen, Jukka Pekka Saraste, Leonard Slatkin ...

B.C. Hi va haver algun punt d'inflexió, algun moment definitiu que suposés l'inici de la carrera professional com a director?
R.G. Les oportunitats arriben poc a poc. Em vaig trobar amb que, de tenir un 90% de treball com a violinista i un 10% com a director, els percentatges s'anaven equilibrant ... Fins que un dia el 100% és de director.

B.C. Un dels teus professors a Suècia, Jorma Panula, va originar una certa polèmica en assegurar a la televisió finlandesa que les dones no haurien de ser directores d'orquestra. Coneixies aquesta opinió?
R.G. M'estranya, perquè Jorma ha tingut moltes alumnes de direcció. La meva visió personal és que la música està molt per sobre del sexe. És una cosa en el que ni tan sols objecció. Aquest és un món centrat en un repertori de fa centenars d'anys i en autors del passat, i per això es mou més a poc a poc que altres àmbits de la vida i fa que encara no es vegin com a normals coses que en altres aspectes sí que ho són. Però ara estan arribant al podi dones tan talentoses, o més, que els homes.

B.C. Hi ha alguna orquestra a la qual somiïs dirigir?
R.G. Dirigir una orquestra concreta no és una missió en si mateixa. Jo intento gaudir de l'experiència de tenir uns instruments tocant amb tu. Hi ha directors que han tingut la possibilitat de treballar amb una orquestra prestigiosa, com, per exemple, la Filharmònica de Berlín o la Filharmònica de Viena, i senten la pressió de tal manera que, en lloc de gaudir, pateixen. A més, jo aprecio molt l'element humà i el sentiment de ser ben acollit.