Jaume Torrent és un dels guitarristes catalans amb més presència en els escenaris internacionals. Durant la seva trajectòria, ha actuat com a solista d'importants orquestres simfòniques amb reconeguts directors. L’experiència més recent ha estat la seva participació al Festival Internacional de Guitarra de L’Havana, amb l’Orquestra Simfònica Nacional Cubana sota la direcció d’Enrique Pérez Mesa.
Però, paral·lelament, ha desenvolupat una intensa tasca com a compositor: és autor de més de 200 obres per a guitarra (entre elles, el Concert de Rialp, per guitarra i orquestra, que es va interpretar al concert a Cuba). A més, ha aconseguit desenvolupar una tècnica per a guitarra que permet obtenir una projecció de so superior a la que s’obté utilitzant les fórmules més divulgades i tradicionals.
A Jaume Torrent se’l podrà escoltar a Barcelona en concert el 6 de juliol a l’Institut d’Estudis Catalans, on tocarà les Dotze Cançons Populars Catalanes per a guitarra de Miquel Llobet. A Barcelona Clàssica hem parlat amb ell sobre la seva carrera i la seva particular concepció de les grans possibilitats de la guitarra com a instrument.
A Jaume Torrent se’l podrà escoltar a Barcelona en concert el 6 de juliol a l’Institut d’Estudis Catalans, on tocarà les Dotze Cançons Populars Catalanes per a guitarra de Miquel Llobet. A Barcelona Clàssica hem parlat amb ell sobre la seva carrera i la seva particular concepció de les grans possibilitats de la guitarra com a instrument.
Jaume Torrent: Els inicis varen ser com els de molts nens de la meva generació. En els grups d’esplai sempre hi havia algú que cantava acompanyat d’una guitarra i això em despertà les ganes d’imitar-lo. Vaig començar a estudiar la guitarra, l’únic instrument que podien comprar-me a casa, l’edat de 10 anys amb el mestre Gracià Tarragó, deixeble de violí d’Antonio Fernández Bordas, de composició de Vicenç Maria de Gibert i de guitarra de Miquel Llobet. Tota una institució! Representava una forma d’entendre el compromís personal amb la música pròpia d’una època que encara es resistia a trencar amb les idees del Romanticisme. Al cap d’un parell d’anys, als 12, vaig experimentar els primers símptomes d’una passió per la música que des d’aleshores no m’ha deixat d’acompanyar.
B.C. Sempre vas tenir clar que seria músic professional o va haver-hi un moment clau que et va fer prendre la decisió?
J.T. El que es va manifestar en mi de forma molt intensa va ser la vocació, que és el que ha marcat tota la meva trajectòria, fins a tal punt que m’atreviria a afirmar que sempre ha estat per sobre de la professió. En quin sentit ho dic? Doncs així com la professió té alts i baixos (moments de més èxit que altres, èpoques de més i de menys activitat, contractacions més o menys freqüents...), tota la força que he necessitat per mantenir una trajectòria estable ha sorgit de la vocació, sense la qual, probablement, hagués pogut tirar-me enrere.
B.C. La vocació per la composició, hi era també des del començament o va arribar després?
J.T. Si bé vaig començar a compondre de molt jovenet, van tenir que passar molts anys abans que gosés auto qualificar-me de compositor. Per a mi, compositors eren Bach, Mozart, Schubert, Brahms, Debussy... Com podia considerar que la meva activitat creativa era digna de ser qualificada amb el mateix nom que la seva? Bé, amb els anys vas veient les coses d’una altra manera i, ara, quan alguna vegada reviso obres de la meva joventut, hi identifico els mateixos trets que impulsen la meva creativitat actual.
B.C. Quins consideres que han estat els moments clau de la teva carrera?
J.T. Com en tot procés hi ha moments que, des de fora poden semblar-nos més importants que altres: concerts amb repercussió mediàtica, l’accés a determinats auditoris, actuar amb determinades orquestres i directors... Però, per sobre de tot això, hi ha quelcom que és molt més important: el dia a dia de l’esforç, de la fidelitat a la vocació i de la recerca personal. Una veritable carrera no és, ni més ni menys, que això: un dia a dia impertorbable davant dels desencisos i dels èxits.
B.C. Quan vas començar a reflexionar sobre la necessitat d’innovar en la tècnica d’interpretació de la guitarra?
J.T. Tradicionalment, la guitarra s’ha tocat desestimant una part important de la seva capacitat volumètrica. Les diferents escoles s’han mantingut en la convicció que l’obtenció d’un so superior al convencionalment acceptat implicava un embrutiment del so i una tensió muscular contraproduent. Jo em vaig qüestionar aquesta creença ben aviat, durant l’època d’estudiant al Conservatori i, ja llavors, tot procurant un so ben vigorós, vaig iniciar els primers passos per mirar de trobar solució a ambdues objeccions. De fet, el so que he arribat a aconseguir amb la meva tècnica permet una millor audició de la guitarra en els concerts i una estratificació més clara i àmplia de les dinàmiques, cosa que implica un increment de la seva capacitat expressiva.
J.T. Tradicionalment, la guitarra s’ha tocat desestimant una part important de la seva capacitat volumètrica. Les diferents escoles s’han mantingut en la convicció que l’obtenció d’un so superior al convencionalment acceptat implicava un embrutiment del so i una tensió muscular contraproduent. Jo em vaig qüestionar aquesta creença ben aviat, durant l’època d’estudiant al Conservatori i, ja llavors, tot procurant un so ben vigorós, vaig iniciar els primers passos per mirar de trobar solució a ambdues objeccions. De fet, el so que he arribat a aconseguir amb la meva tècnica permet una millor audició de la guitarra en els concerts i una estratificació més clara i àmplia de les dinàmiques, cosa que implica un increment de la seva capacitat expressiva.
D’altra banda, un altre aspecte que destacaria, com a fruit de l’estudi de les moltes partitures que al llarg dels anys m’han interessat, és el que fa referència al desenvolupament d’una metodologia que permet l’assimilació d’una partitura, a través d’una mecanització ràpida i conscient dels recursos tècnics i de l’assimilació dels trets musicals essencials.
 |
| Jaume Torrent |
B.C. Creus que has aconseguit canviar alguna cosa des de llavors?
J.T. Només puc dir que els meus deixebles gaudeixen d’una comprensió de les lleis que governen la tècnica que els proporciona una autonomia y una seguretat que no tindrien si partissin d’una pràctica d’assimilació basada en la repetició obsessiva dels passatges amb dificultat. Cada cop més, rebo correus de guitarristes d’arreu del món interessats en conèixer detalls d’aquest mètode.
J.T. Només puc dir que els meus deixebles gaudeixen d’una comprensió de les lleis que governen la tècnica que els proporciona una autonomia y una seguretat que no tindrien si partissin d’una pràctica d’assimilació basada en la repetició obsessiva dels passatges amb dificultat. Cada cop més, rebo correus de guitarristes d’arreu del món interessats en conèixer detalls d’aquest mètode.
B.C. A nivell internacional, quines reaccions has detectat a la teva proposta interpretativa?
J.T. Molt variada. Com tot allò que qüestiona una forma de fer institucionalitzada i el determinat “estatus” d’un col·lectiu, crea d’una banda adeptes i d’una altra detractors. Però per a mi és molt positiu comprovar que l’ interès de conèixer aquesta metodologia creix dia a dia.
J.T. Molt variada. Com tot allò que qüestiona una forma de fer institucionalitzada i el determinat “estatus” d’un col·lectiu, crea d’una banda adeptes i d’una altra detractors. Però per a mi és molt positiu comprovar que l’ interès de conèixer aquesta metodologia creix dia a dia.
B.C. Quina acollida ha tingut el Concert de Rialp a Cuba?
J.T. Excel·lent. D’entrada vaig anar a Cuba comptant amb l’ interès que, tant l’organització del Festival com el director de l’Orquestra Simfònica Nacional de Cuba, el mestre Enrique García Mesa, van tenir per programar l’obra dins del seu Festival i contribuir d’aquesta manera a la difusió d’un concert nou que consideren important dins del repertori de concerts per a guitarra.
J.T. Excel·lent. D’entrada vaig anar a Cuba comptant amb l’ interès que, tant l’organització del Festival com el director de l’Orquestra Simfònica Nacional de Cuba, el mestre Enrique García Mesa, van tenir per programar l’obra dins del seu Festival i contribuir d’aquesta manera a la difusió d’un concert nou que consideren important dins del repertori de concerts per a guitarra.
B.C. Cuba i Catalunya sempre han estat països on la guitarra clàssica ha estat un dels instruments de referència al patrimoni musical. Però, ara, a Catalunya, sembla que el nombre d’estudiants de guitarra als conservatoris decau i els concerts atrauen a pocs melòmans locals. Com està la situació a Cuba?
J.T. Vivim en un món absolutament condicionat per les lleis del mercat. La música clàssica, des de fa anys, ha entrat en la mateixa dinàmica comercial que qualsevol altre producte vendible. La guitarra, des del punt de vista dels intèrprets i del seu repertori, està al mateix nivell que els instruments més valorats, però, per les seves característiques sonores, no té capacitat de convocatòria per els grans auditoris. I és per això que les grans agències de promoció i els programadors no en poden obtenir el mateix rendiment que treuen, per exemple, amb el piano.
J.T. Vivim en un món absolutament condicionat per les lleis del mercat. La música clàssica, des de fa anys, ha entrat en la mateixa dinàmica comercial que qualsevol altre producte vendible. La guitarra, des del punt de vista dels intèrprets i del seu repertori, està al mateix nivell que els instruments més valorats, però, per les seves característiques sonores, no té capacitat de convocatòria per els grans auditoris. I és per això que les grans agències de promoció i els programadors no en poden obtenir el mateix rendiment que treuen, per exemple, amb el piano.
Aquesta exigència de rendibilitat no es produeix de la mateixa manera en un país que es mou per uns paràmetres econòmics diferents als nostres, com és el cas de Cuba on, a més a més, la cultura hi té una funció social molt diferent. Les dues coses expliquen, des del meu punt de vista, la participació massiva d’un públic intensament motivat als concerts de guitarra del Festival Internacional de Guitarra de La Havana.
D’altra banda, i tornant a casa nostra, quan en els anys 70 i 80 hi van haver figures que van focalitzar l’interès d’una audiència majoritària, que en gran part no procedia del públic melòman, no es va saber aprofitar el moment per consolidar la presència de la guitarra en les programacions habituals de concerts. Si la manca de projecció sonora en podia ser un motiu, també em sembla que l’abús en la utilització d’un repertori manllevat, amb la programació de transcripcions d’obres de piano o de violí, per exemple, no afavoria gens la seva integració en el marc dels instruments “cultes”. Com es pot integrar en el món de la música un instrument melòdic i harmònic com és la guitarra, si no és aportant un repertori escrit des del propi instrument i pel propi instrument?
B.C. Amb l’estrena del Concert de Rialp vas dir que havies aconseguit fer realitat el somni de composar un concert per a guitarra i orquestra. Quins somnis tens ara pendents?
J.T. Cada nova obra respon a un repte específic. El Concert de Rialp va significar la meva entrada en el món simfònic i des d’aleshores s’han multiplicat les propostes per a composar música de cambra i simfònica, sense deixar de banda la composició d’obres per a guitarra. Fa uns mesos vaig estrenar una cantata (Prec eixut de Nadal) per a cors i orquestra simfònica sobre poemes de Narcís Comadira. Al juny m'estrenen un quartet a San Francisco i per l’any vinent he d’escriure un concert per a dues guitarres i orquestra per encàrrec de l’Orquestra Filharmònica de Querétaro (Mèxic). Per tant, puc dir que estic molt enfeinat, però també molt il·lusionat.
J.T. Cada nova obra respon a un repte específic. El Concert de Rialp va significar la meva entrada en el món simfònic i des d’aleshores s’han multiplicat les propostes per a composar música de cambra i simfònica, sense deixar de banda la composició d’obres per a guitarra. Fa uns mesos vaig estrenar una cantata (Prec eixut de Nadal) per a cors i orquestra simfònica sobre poemes de Narcís Comadira. Al juny m'estrenen un quartet a San Francisco i per l’any vinent he d’escriure un concert per a dues guitarres i orquestra per encàrrec de l’Orquestra Filharmònica de Querétaro (Mèxic). Per tant, puc dir que estic molt enfeinat, però també molt il·lusionat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada