Josep Colom: "Continuo qüestionant-me tot el que he après"

Josep Colom

Dilluns 10 d’octubre, Josep Colom, un dels pianistes catalans més premiats internacionalment, inaugura el cicle Palau Piano al Palau de la Música Catalana. 

Nascut el 1947 a Barcelona i iniciat a la música des que va néixer (“a casa es vivia el piano quotidianament”, recorda), va ingressar a l’Ecole Normale de Musique, on va viure l’extraordinari ambient del Paris del començament dels 70. Després van arribar nombrosos premis a concursos de prestigi, com el Concurs Internacional de Santander (1978), un sòlida discografia i una llarga trajectòria de recitals i concerts, orquestrals i de cambra.

El pianista també ofereix classes magistrals a diverses institucions, però la seva visió de la música està ben lluny de l’academicisme. Més ben al contrari, declara estar vivint una etapa “d’alliberament”.

Per exemple, el programa del concert de dilluns, en lloc de separar pulcrament els compositors segons la seva etapa històrica, alterna peces de Chopin, Mozart i Bach per a subratllar tot el que uneix aquests tres músics. Que és molt més del que podem pensar, com ens explica el pianista.

Barcelona Clàssica: Per què relacionar en un mateix concert Chopin, Mozart i J.S. Bach?
Josep Colom: És un intent de demostrar les connexions entre ells per sobre de les diferències de temps i d’espai. Passa que la història de la música ens l’expliquen per fragments, però el món no canvia de cop i volta. Es diu que Chopin és un músic romàntic perquè va viure al segle XIX, tot i que en realitat és meitat clàssic, meitat romàntic. De fet, si Mozart hagués viscut 70 anys, s’hauria pogut conèixer amb Chopin.

B.C. En què s’assemblen aquests tres músics?
J.C. Els referents de Chopin són Bach i Mozart i Chopin tocava a diari “El clave ben temperat”. Hi ha moltes similituds en cromatismes, en estructures... Resulta que entre el Barroc i el Romanticisme no hi ha tanta distància. Chopin està més lluny de nosaltres que Bach d’ell.

B.C. El programa del concert alterna les peces de Chopin amb les de Bach i Mozart. És per reforçar aquest efecte de contrast?
J.C. Efectivament. És un programa pensat per a il·lustrar una idea que m’agrada i que em diverteix. Però la idea s’ha de demostrar tocant. L’academicisme ens prescriu com s’ha de tocar cada compositor, però aquestes pautes, comparades amb el que històricament es feia, són bastant discutibles. La rigidesa amb la qual es toca Chopin no es correspon a l’època. Hi havia molta més llibertat, i s’hi improvisava. El concert és un intent de recuperar-ho.

B.C. També hi haurà improvisació?
J.C. Una mica. Però no pretenc, en absolut, passar-me de llest. Seran més aviat petits enllaços entre fragments diversos. Realment, serà molt moderat respecte al que sabem que es feia al segle XIX.

B.C. El programa també inclou una peça de Granados, El Pelele. Com encaixa  dins la idea general del concert?
J.C. Granados té una influència molt gran de Chopin. Com que és l’aniversari de la mort de Granados, jo em volia sumar als homenatges, però de forma que, d’alguna manera, es respectés Chopin com a fil conductor. La peça de Granados, El pelele, tanca la primera part, després de la Gran Polonesa Brillante de Chopin, i totes dues comparteixen aquest aire de lleugeresa, de saló. L’estructura rítmica també és molt semblant. Amb Chopin es poden fer aquests jocs.

B.C. Quina valoració es pot fer de la celebració del centenari, ara que està acabant l’any Granados?
J.C. En realitat, no s’està acabant, perquè l’any que ve és el centenari del naixement. Però sempre són positives aquestes celebracions. En el meu cas, m’ha impulsat a tocar obres estimables d’ell que mai abans havia tocat.

B.C. Està prou reconegut Chopin avui dia, en aquest món on sembla que la música romàntica perd terreny envers el Barroc?
J.C. Jo crec que si està prou reconegut, tot i que potser no és tan popular com fa dos o tres generacions, perquè sempre hi ha modes. Ara s’ha obert el mercat de la música barroca i sembla que hem descobert la pólvora. Però jo crec que Chopin, com Bach, no passarà mai de moda, perquè té unes característiques que fan que la seva música sempre arribi a la gent. En això s’assembla a Mozart, qui deia que volia fer música prou elaborada com perquè interessés als col·legues i prou directa perquè agradés als que no saben res de música.

B.C. A més d’aquest programa de Chopin, en quins projectes més estàs treballant?
J.C. Després de Barcelona tinc un recital a Freiburg, a Alemanya, amb un programa de música espanyola. També un projecte discogràfic amb les sonates de Beethoven. I m’agradaria tornar a reprendre repertori antic, com, per exemple, les sonates 2 i 3 de Chopin. El repertori s’escull com s’escullen els amics.

B.C. Quines fites diries que han marcat la teva carrera?
J.C. No he tingut mai la sensació d’arribar enlloc. Més aviat són etapes.

B.C. I en quina etapa et trobes ara?
J.C. Diria que d’alliberament de certes respostes que m’havien donat. Continuo qüestionant-me tot el que he après.