disPLACE: el drama dels desnonaments ja té la seva òpera

Elena Copons i Sébastien Soules, a disPLACE Foto: Nick Mangafas

L’Arts Santa Mònica acull el dimecres 21 i el dijous 22 de desembre les dues úniques funcions a Barcelona de l’òpera de cambra disPLACE. Es tracta d’una obra produïda pel WinerTheaterTage de Viena, en col·laboració amb Òpera de Butxaca i Nova Creació de Barcelona. 

L’equip de disPLACE barreja artistes internacionals i catalans. L’obra, amb direcció escènica de Peter Pawlik, està interpretada per la soprano Elena Copons i el baríton Sébastien Soules. La part instrumental va a càrrec de l’Ensemble PHACE de Viena, dirigit per Vinicius Kattah. disPLACE es va estrena al festival Musiktheatertage de Viena i està previst que es representi el 2017 a Madrid, als Teatros del Canal, dins de la temporada del Teatro Real.

També es tracta de la segona col·laboració dels compositors Raquel García-Tomás i Joan Magrané, els quals ja van escriure junts al projecte Dido Reloaded, programat fa dos anys al Teatre Lliure. Segons Joan Magrané, aquesta experiència prèvia ha estat molt beneficiosa per disPLACE, ja que, tot i treballar per separat, els creadors han aconseguit “donar al resultat final un vel de major coherència i una més gran força escènica”. 

L’autora del llibret, la dramaturga Helena Tornero, va rebre l’encàrrec d’escriure dues històries que tractessin el mateix tema des de perspectives oposades, ja que dos compositors diferents –Joan Magrané Figuera i Raquel García-Tomás- hi posarien música a cada part per separat.

Elena Copons, a disPLACE

Tornero va optar per escriure dues històries independents, separades en el temps, però connectades pel fet de desenvolupar-se al mateix espai: un pis al centre de Barcelona. Com explica el compositor Joan Magrané, es tracta de “dues històries tancades en si mateixes, però que comparteixen moltes coses, com es pot veure a mesura que la trama avança”. A la primera d’elles, una dona es planteja trencar la seva relació de parella just quan l’home vol demanar-li matrimoni. 

A la segona història, ambientada uns anys abans de l’episodi anterior, una jove parella recull les seves coses perquè està a punt de ser desnonada. Raquel García-Tomàs, l'encarregada de posar música a aquesta part, explica com ha buscat expressar els sentiments dels personatges: "La seva casa és una casa viva, plena de records. La música és orgànica i expressiva a grans trets. L'ús de l'electrònica potencia aquesta idea de "records" o "experiències passades" mitjançant la incorporació de sons enregistrats a casa meva, com sons d'objectes de cuina o paper de llibre, que configuren la base rítmica de la meva part".

Una reflexió sobre problemes de l’actualitat

Un element molt interessant de les obres de nova creació és que, pel públic, resulta més fàcil entendre les referències a l’actualitat, una característica essencial a qualsevol art. A l’òpera i la música clàssica, però, aquest factor sembla habitualment complicat, perquè les obres tenen com a mínim cent anys d’història i, inevitablement, es perd part del context.

En el cas de disPLACE, la reflexió sobre problemes actuals és la gran protagonista. L’obra tracta els temes de l’especulació immobiliària, els desnonaments i l’anomenada “gentrificació”, és a dir, el procés pel qual el barri d’una ciutat es torna una “zona de moda”, a costa de donar l’esquena als seus habitants de sempre.

Sébastien Soules, a disPLACE

Per a Magrané, “realment això va ser una gran troballa de l'Helena, ja que fa voltar per tota l'obra l'ombra del drama dels desnonaments sense fer-ne d'això en absolut un panflet o quelcom massa evident o naïf”. De fet, en la seva opinió, “el que hi veiem són dues històries de dues parelles, amb els seus estira-i-arronsa o la seva total connexió, que veuen les seves vides alterades per la realitat del dia a dia”.

Aquesta reflexió sobre l’actualitat, ha estat, en paraules del compositor, “un gran repte”. I ens ho explica així: “Normalment la feina del compositor és totalment individual i fins i tot molt reclosa en el món poètic de cadascú i allunyat de la vida quotidiana i de coses tan i tan actuals. Però, més que un repte, això ha estat una oportunitat per obrir noves portes al nostre treball creatiu”.  

Per a García-Tomás, "el repte va ser aconseguir representar una escena naturalista dins del llenguatge operístic i veure com es comportarien les veus en relació a l'entorn sonor creat per la viola, el cello i l'electrònica".