Barcelona Clàssica: Marco Mezquida: "No té sentit tancar les obres clàssiques en vitrines"

dijous, 19 de gener del 2017

Marco Mezquida: "No té sentit tancar les obres clàssiques en vitrines"

Marco Mezquida. Foto: Mireia Miralles
Mirar l’agenda de Marco Mezquida fa sentir vertigen: tot just comença el 2017 i la web del pianista menorquí, un dels noms ascendents del jazz internacional, ja recull prop d’un centenar de compromisos per tot Europa. A punt de complir els 30 anys, té publicats prop de 50 discos i reconeix sense rubor que ha aconseguit tocar a la majoria dels llocs mítics del jazz amb els quals somniava quan només era un estudiant de piano adolescent.

Però, per a Marco, l’agenda de concerts, lluny d’ésser rutina o un element d'estrès, suposa un repte creatiu. Es reivindica com a compositor i improvisador i defensa que la música –tota la música, la clàssica inclosa- segueix sent un joc íntim i extrovertit de profunditat, connexió i evasió. Amb aquesta exposició de principis, no resulta estrany que la Sala Apolo l’hagi convidat a la nova temporada del cicle “Matins de clàssica”, una sèrie de concerts, els diumenges al matí entre el 22 de gener i el 12 de febrer, que trenquen amb totes les convencions dels gènere. Marco Mezquida actua al concert inaugural, el dia 22, a les 12 del migdia. 


Barcelona Clàssica:  Va ser primer el piano i després el jazz, o a l’inrevés? 
Marco Mezquida: Va ser primer la música de piano i instruments de percussió. Vaig començar tocant música clàssica als 6 anys. Als 15 estudiava i feia concerts d’orgue. Però també tocava molta música improvisada, treia cançons d'oida i composava petites peces, tot i que no era jazz, perquè precisament aquest va ser un dels tipus de música que vaig descobrir més tard, cap als 14 o 15 anys.

B.C. Ha estat important per a la teva carrera que la teva formació inicial fos de pianista clàssic?
M.M. Vaig poder compaginar la formació clàssica del conservatori amb la de música moderna de l’escola municipal. Ho recordo com un procés paral·lel i complementari. Crec que és de les millors coses que em podien passar doncs sento que la meva formació ha estat sana i enriquidora. Entenc la música que toco i escolto. De totes maneres, com a professional, poques vegades he fet de pianista clàssic, ja que el meu repte sempre ha estat més interpretatiu i creatiu.

Marco Mezquida. Foto: Javier González
B.C. Ets partidari de versionar en clau de jazz als compositors clàssics, o creus que cada gènere ha de tenir el seu espai?
M.M. Amb bon gust, es pot fer de tot. Jo estic a favor de que es facin versions. O, millor dit, no hi estic en contra, perquè no sóc dogmàtic ni amant dels conservadurismes. És veritat que si un músic poc coneixedor ho fa sense gràcia ni una certa profunditat, el resultat no agrada. Recordo que, fa anys, vaig sentir les interpretacions clàssiques en estil jazz que fa Jacques Louissier i allò no em va agradar massa.  

Però també n’he sentit coses divertides, com les variacions sobre Bach, Mahler, Wagner i Mozart del pianista americà Uri Caine. Penso que hauria d’haver-hi més flexibilitat, perquè és sa per la música del segle XXI. Avui dia, la interpretació s’ha d’entendre de forma més rica. Està molt bé interpretar la música barroca amb instruments originals i buscar l'essència de cada peça, però les noves tendències no poden anar només per aquí. No té massa sentit tancar les obres clàssiques en vitrines. En aquest sentit, jo sempre he estat bastant heterodox: escolto molta música diferent i per mi mereixen tots el mateix respecte. Estimo la música de grans figures de la història de la música independent de l'estil on se'ls hagi catalogat (de Ockeghem a Magrané, de Gesualdo a Carles Santos, de Bach a Jarrett). Visca les grans personalitats de la música!

B.C. T’has plantejat fer-ho alguna vegada?
M.M. Si. Per exemple, l’any passat vaig rebre l’encàrrec de L’Auditori de fer una revisió de la música de Ravel, amb el projecte Els somnis de Ravel, amb bateria, cello i piano. Però, s’haurien de poder fer més coses amb la música clàssica, com, per exemple, portar un quartet de corda a un altre context ben distanciat del tradicional format de l'auditori, els fracs, la distància vers el públic, la idea elitista de la música, etc.

B.C. Entre els projectes d’enguany hi ha també una revisió de Beethoven al Palau de la Música Catalana.
M.M. En aquest cas es tracta d’uns arranjaments d’Eduard Iniesta basats en música de Beethoven, amb un grup de càmera bastant gran, dins de la sèrie d’espectacles per a nens organitzata pel Palau.

B.C. Com has plantejat el concert que inaugura el cicle “Matins de clàssica”, de la Sala Apolo?
M.M. En els concerts del cicles clàssics versiono lliurementes autors que m’agraden i intento que es faci patent la llibertat creativa que és tan important per a mi. No porto una partitura que s’hagi de seguir al peu de la lletra, perquè es tracta de jugar. Em diverteix molt agafar una peça, per exemple, de Chopin i, amb respecte, assimilar-ho i fer-ne una reinterpretació, jugant amb el ritme i l’harmonia. És un procés que et connecta amb el compositor, qui va haver de fer aquest mateix joc quan escrivia l’obra fins a deixar-la "acabada".

Concert de piano sol de Marco Mezquida al Palau de la
Música Catalana. Foto: Pablo Leoni
B.C. De fet, se sap que molts grans compositors clàssic, de Bach a Chopin, improvisaven contínuament als seus concerts.
M.M. Precisament la improvisació és important per a donar aquesta visió, més simple i més senzilla, de la música com un joc. I és una visió molt lligada al compositor, perquè si de veritat saps el que estàs tocant és quan pots fer versions i afegir cadències, ornamentacions, etcètera. Abans, es jugava molt més. Els compositors eren músics complets: composaven, interpretaven i improvisaven. A mi m’interessen molt aquestes tres facetes i intento portar-les al màxim en els meus concerts. En aquest sentit, em sento més proper als compositors clàssics, ja que no s'havien separat les disciplines musicals, com va passar a finals del segle XIX.

B.C. Per què el jazz té aquesta imatge de música moderna que la clàssica no ha pogut aconseguir?
M.M. No crec que el jazz tingui imatge de música moderna entre el gran públic. Ho va tenir en el passat, però ja no, i és una llàstima, perquè això limita que la gent jove s’hi apropi. Cada tipus de música té el seu interès. De totes maneres, si és cert que la clàssica té un halo més conservador, però s’ho ha guanyat a pols: sempre el mateix format, en auditoris, amb el mateix ritual... 

B.C. Hi ha solució? Què creus que podria fer canviar això?
M.M. A ciutats europees hi ha llocs on et pots prendre una copa escoltant música clàssica. L'Auditori de Barcelona ha tingut la idea de potenciar les sessions "after", encarregant reinterpretacions d'obres clàssiques fetes per músics de música moderna. També és interessant coses com les que feia Friedrich Gulda, un pianista clàssic que era capaç de tocar jazz en mig d’un concert a un auditori o d’interpretar una sonata de Mozart a una jazz cave, o les propostes d'Uri Cane o del mestre Lluís Vidal sobre l'obra de Mompou. Si el Quartet Casals toqués fora dels auditoris, el coneixeria molta més gent. La música clàssica s’hauria de desfermar la camisa de tant en quant, i hauria de ser possible gaudir-la en altres situacions, diferents als concerts tradicionals. I el mateix passa amb el piano, que hauria de sortir dels espais tancats.

B.C. Com et prepares concerts com el que faràs a la Sala Apolo, on el “plat fort” és la improvisació? No és molta responsabilitat?
M.M. És un procés intens que demana molta energia i concentració. Però el que rebo a canvi és una energia adrenalítica. Considero un regal de la vida poder tancar els ulls i oferir una experiència íntima que, a la vegada, dóna molt plaer compartir. La música em dona molt més del que em treu. I en el moment que no ho senti així, deixaré de fer-ho.

B.C. Quins projectes destacats tens pel 2017?
M.M. A més del concert a la Sala Apolo, durant les properes setmanes tinc concerts a França, Bèlgica i Alemanya. Al febrer presentaré El somni de Ravel al festival de jazz de Granollers. També tinc prevista una sèrie internacional de concerts amb el trompetista Enrico Rava, el Miles Davies europeu i una gira amb el guitarrista flamenc Chicuelo presentant el nostre disc a trio "Conexión". I això són només els projectes individuals, perquè amb els grups on col·laboro estic en un moment molt actiu. També acaben de sortir tres discos al mercat: un de piano sol, Amateur, un altre de veu i piano amb la cantant berlinesa Juliane Heinemant i un altre a dos pianos, amb un dels meus professors a l’Esmuc, Albert Bover.

B.C. Entre tants compromisos, hi ha algun desig encara pendent?
B.B. El principal desig és que tot vagi bé. Són molts concerts i també molts viatges i molta activitat. Els desitjos que tenia de tocar a determinats llocs i amb certs músic s’han anat complint, tot i que mai s'acaben les ganes de crear noves propostes i nous vincles amb grans músics i artistes. A la vegada, vull seguir potenciant la faceta de pianista improvisador, compositor i intèrpret i seguir oferint el que sóc a molts llocs del món. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada