Dolora Zajick, mezzosoprano: "L'únic secret és fer les coses en el moment adequat"

Dolora Zajick. Foto: David Sauer

Dolora Zajick és una de les millors mezzosopranos del món, amb una carrera espectacular. Als seus 64 anys, segueix sent una de les veus de referència del MET de Nova York  i continua actuant en els grans escenaris d'òpera. Els seus treballs discogràfics han estat dirigits per noms que són llegendes de la música: James Levine, Riccardo Muti, Mstislav Rostropovich, Valery Gergiev... I la seva enorme veu, perfecta per als rols verdians, segueix impressionant al públic.

A més de fer dècades situada a l'elit mundial de l'òpera, Dolora desenvolupa nombroses inquietuds, totes elles relacionades, d'una manera o altra, amb el cant i la música. La més coneguda és el seu treball pedagògic. La cantant va crear el 2006 l'Institute for Dramatic Voices i, paral·lelament, col·labora amb institucions de tot el món.

Recentment ha estat a Barcelona per impartir una masterclass de cant en el Conservatori del Liceu, dins de la sèrie de classes magistrals amb artistes de referència internacional que el centre organitza al llarg del curs acadèmic. A Barcelona Clàssica hem parlat amb ella sobre l'escassetat actual de grans veus dramàtiques, com hauria de ser la formació ideal d'un cantant i, per descomptat, cap a on pensa dirigir la seva carrera durant els anys vinents.

Dolora Zajick ens atén mentre es pren un petit refrigeri, després d'haver estat més de quatre hores treballant sense parar amb els alumnes aspirants a professionals de l'òpera. Tot d'una tirada, sense descansos i gairebé sense seure. La classe s'ha allargat més del que estava previst perquè la cantant no ha volgut donar-la per acabada sense abans obrir un torn de preguntes.

Ja a la cafeteria, se li acosten contínuament estudiants que li demanen autògrafs, i ella els atén amb una actitud dolça que res recorda la gran estrella internacional que realment és. Entretant, conversem sobre les lliçons de cant que acabem de sentir.

Barcelona Clàssica: En les teves classes, quin és el primer consell que dónes?

D.Z. Als estudiants de cant els hi dic que el primer que han de fer és precisament aprendre a cantar. Normalment, estan més preocupats per altres coses: per aconseguir una beca, per participar en una audició ...

B.C. I com s'aprèn a cantar?

D.Z. Seguint les instruccions d'un bon professor. El problema és que, quan ets estudiant i estàs començant a cantar, no és fàcil detectar a un bon professor. O, almenys, a un professor que sigui l'adequat per a tu. Però saber identificar el que et convé, sigui un professor, sigui un tipus de repertori, és també part de l'habilitat del cantant.

Dolora Zajick. Foto: David Sauer

B.C. Es pot adquirir aquesta habilitat? O és una cosa innata?

D.Z. Cada cantant manifesta la seva habilitat de forma diferent. Hi ha una part que s'aprèn i es millora amb el temps i l'experiència, però hi ha una altra part que és talent innat.

B.C. Quin tipus de talent?

D.Z. Per exemple, hem observat que, en els cantants amb grans veus dramàtiques, la longitud del tronc és superior a la d'altres tipus de cantant. Això fa que hi hagi major massa muscular i, per tant més força, just a la part més necessària per controlar la veu.

B.C. És per aquesta particularitat física que és tan difícil trobar grans veus dramàtiques avui en dia?

D.Z. Avui, el planeta té més habitants que mai i, per tant, hauria d'haver-hi més cantants de tot tipus, però resulta que tenim menys veus dramàtiques. Per tant, és un problema educatiu. En el cas dels Estats Units, aquests cantants es perden en l'etapa de l'institut. Tots els instituts d'Amèrica tenen un cor i una banda, i molts d'ells, també una orquestra. Però la majoria no fan ni òpera ni música clàssica, sinó teatre musical o altres coses. I les grans veus no encaixen en aquest tipus de repertori, fins que el punt que o disminueixen la seva veu o se'ls fa fora del cor.

B.C. És terrible!

D.Z. Vaig conèixer el cas d'un noi que havia après a cantar encongint-se d'espatlles i amb el cap inclinat cap a un costat per no sobresortir respecte als altres. Però, a mesura que li anava ensenyant la postura correcta, ell mateix es negava a canviar. "Hauré de deixar el cor!", es lamentava.

B.C. Hi ha alguna solució?

D.Z. És el que intentem des de l'Institute for Dramatic Voices, el qual impulso des de fa deu anys. Fem diversos programes per a joves de diversos nivells, començant per cantants emergents a partir dels 15 anys. Actualment comptem amb uns 30 cantants, amb una atenció molt especialitzada.

Dolora Zajick fent d' Azucena al MET de Nova York
el 2007 Foto: Ken Howard

B.C. Teniu algun cas d'èxit?

D.Z. Sí. Per exemple, Rachel Willis Sorensen, que està cantant molt a Alemanya. També ha estat al Covent Garden, al MET de Nova York, a San Francisco ...

B.C. No hi ha possibilitat de repescar aquests talents en els conservatoris?

D.Z. Allà el problema són els diners i com es distribueix. Per ensenyar a un cantant calen tutors especialitzats i, moltes vegades, quan s'aconsegueix una donació o espònsor, es prefereix destinar aquests fons a una producció cool en la qual hi participi tot el conservatori en lloc de contractar professors per a uns pocs alumnes.

B.C. Hi ha algun secret per preservar la veu al llarg de tota la vida?

D.Z. Crec que l'únic secret és intentar fer les coses en el moment veritablement adequat. I aquest moment no ho determina una oportunitat puntual, sinó la teva edat, la teva genètica i com hagis tingut cura i hagis educat la teva veu.

B.C. Quin va ser el moment adequat de la teva carrera?

D.Z. Des dels 22 anys, intervenia en petits papers, però no vaig tenir el meu debut internacional fins als 34 anys, amb el paper d'Azucena, a Il Trovatore. Va ser la culminació de diversos anys de treball en el programa de joves talents de l'Òpera de San Francisco, on vaig entrar als 31. Anys abans, havia tingut la possibilitat de participar en unes audicions per al MET, a Nova York. Però no estava preparada. Només quan vaig arribar el meu moment i la meva veu estava en les condicions adequades per brillar vaig poder fer el paper de manera que el responsable del cast digués: "Oh, aquí tenim a una gran mezzo verdiana".

Dolora Zajick, com a l'Amneris d'Aïda 
en l'Òpera de San Francisco el2010
Foto: Cory Weaver

B.C. Com has aconseguit cuidar la teva veu durant la teva carrera fins a arribar a l'edat actual amb la força que tens?

D.Z. Tenint molta cura i escollint molt bé el que puc cantar. Per exemple, mai no faig rols de soprano, i això que les mezzos són molt valorades cantant papers de soprano perquè els aguts contrasten molt amb el color de la veu. De fet, em van oferir fer Norma. Però la meva veu és l'adequada per cantar Adalgisa, no Norma.

B.C. En 2017 debutarás amb un paper wagnerià, però secundari: Mary, Mary, la institutriu de la protagonista de Der Fliegender Hollande, en una producció del MET de Nova York. Per què has decidit preparar-ho?

D.Z. Tinc ara 65 anys. He aconseguit una carrera inusualment llarga, amb més de 45 anys als escenaris, i crec que em queda encara una dècada més. M'agradaria retirar-me als 75. Però penso que ha arribat el moment en la meva carrera en el qual he de combinar papers principals amb petits papers. És una mena de transició.

B.C. Has pensat amb quin paper t'agradaria retirar-te?

D.Z. No Però també tinc molts altres projectes, a més de cantar. Componc música i també estic escrivint una novel·la en la qual, evidentment, la música i l'evolució de la veu humana són part important de la trama.