La proesa de Sir John Eliot Gardiner, Mark Padmore i el Monteverdi Choir

Foto: A. Bofill

Menys algun tuit poc afortunat, la majoria de crítiques i reaccions al concert dirigit per Sir John Eliot Gardiner el passat dimarts 15 de març oscil·len entre la correcció i l'entusiasme. Tanmateix, en general, el to és molt més moderat que el del gener passat, quan el mateix director i la seva formació van conmocionar al públic amb la seva interpretació de la Missa en do menor de Mozart.

Lamentablement, no vam poder estar en el memorable concert de gener de l'Auditori, però sí en el de dimarts passat en el Palau. I el que vam veure i sentim no va ser sol una gran versió de la Passió segons San Mateu de J.S. Bach, sinó, sobretot, una gesta, una proesa coralística que hauria de figurar en els registres històrics del Palau de la Música.

L'obra de Bach és una gegantina composició de 69 números (molts d'ells, bastant extensos) que inclou un detallat relat de l'evangeli de San Mateu. Doncs bé; els cantants van sortir a l'escenari sense un sol paper. Van interpretar l'obra íntegrament de memòria, cosa que, com pot constatar qualsevol que alguna vegada hagi participat en un cor, és una enorme fita.

Els directors saben el difícil que resulta aconseguir que els coralistes aixequin el nas de la partitura, fins i tot en cançons senzilles i amb persones que no saben llegir la notació musical. 

I és que pels cantants, la partitura no sol és una “xuleta” a què recórrer en cas de lapsus mentals o de dificultats amb idiomes estrangers; funciona, més aviat, com una espècie de xarxa de seguretat, una garantia a la qual agafar-se davant el repte de la interpretació musical.

Quan un director demana que alguna cosa es faci completament de memòria, està reclamant un esforç addicional que es justifica per alguna raó extraordinària: la necessitat de més atenció a les seves indicacions, més integració de les veus el conjunt del cor, més precisió rítmica…

Fins i tot a nivell professional, hi ha molt pocs concerts en què els cors, per excel·lents que siguin, actuïn sense partitura. I l'esdeveniment que ens ocupa no va presentar un repertori normal, sinò una de les obres corals més monumentals i extenses de la història de la música, on lletra és crucial i a sobre està íntegrament escrita alemany (cal recordar que la major part dels integrants del Monteverdi Choir són anglesos, i per tant, en el millor dels casos, l'alemany és la seva segona llengua). I en el mateix cas estan els membres del Cor Infantil del Palau de la Música que hi van participar.
 

La cosa assoleix ja nivells al·lucinants si tenim en compte el cas de Mark Padmore (també anglès), qui va interpretar tot el paper d'Evangelista de memòria. I ens quedem curts parlant d' “interpretació”, perquè allò va ser un exemple de com la música aconsegueix que fins als que no entenem ni una paraula d'alemany ens provoqui esgarrifances sentir-li recitar “Ung ging heraus und weinete bitterlich” (“I així va ser que va plorar amargament”).

Alguns poden pensar que els cantants d'òpera afronten representacions maratonianes també sense partitura. Però la tradició operística és diferent; està més emparentada amb el teatre, que no admet papers en l'escenari, encara que sí es recolza en altres recursos per ajudar a la memorització (apuntadors, trucs mnemotècnics, monitors electrònics, etc.). Per descomptat que els cantants d'alt nivell se saben el seu paper de memòria, però, d'alguna forma, segueixen tenint eines, físiques i mentals, les quals, durant la representació, els ajuden a reduir la pressió i el pànic escènic.

No hi havia apuntadors de cap mena dimarts passat en el Palau. Els cantants van saltar a l'escena completament sense xarxa, amb l'única garantia de la direcció de Sir John Eliot Gardiner.