Albert Cano Smit: un pianista entre Barcelona i Los Angeles (i sense tenir encara els 20 anys)

Albert Cano

Albert Cano Smit és un joveníssim pianista que encara no ha complert els 20 anys. Tot i així, en la seva trajectòria acumula èxits en concursos de piano internacionals de primer nivell, incloent-hi el concurs Chopin de Mazovia o l'última edició del certamen de piano Paloma O'Shea de Santander, on va aconseguir classificar-se a la semifinal.

Format en la seva infància a l'Escolania de Montserrat, actualment, estudia al Conservatori Colburn de Los Angeles. Aquest dimecres ofereix a Barcelona un concert a l'Institut d'Estudis Nord-americans. Com és habitual en la programació de música clàssica de la institució, l'entrada és gratuïta.

Amb Albert Cano parlem de la seva trajectòria i les seves aspiracions com a jove promesa del piano.

 

 

Barcelona Clàssica: A quina edat t'inicies amb el piano? Va ser per tradició familiar?
Albert Cano: La veritat és que a la meva família no hi ha una tradició musical fort. Però a la meva mare li agrada la música clàssica i, com a psicòloga, havia vist que tocar un instrument musical ajuda al desenvolupament del cervell en els nens. Així que als 6 anys ens va inscriure a mi i a la meva germana en una escola de música. De seguida em va fascinar el piano: va ser com descobrir un món nou. Des d'aquí, la cosa va anar progressant.

B.C. Per què vas decidir unir-te a l'Escolania de Montserrat?
A.C. Una amiga de la meva mare tenia un fill que havia anat a l'Escolania i ens va parlar molt bé d'ella. No obstant això, la idea de quedar-me a l'escola durant períodes de quatre mesos no ens semblava molt atractiva. Un dia, vam llegir al diari que hi havia canvis a l'escola i que es podia tornar a casa a dormir cada dia. Això ens va animar a fer les proves d'admissió i, un cop em van acceptar, no vaig tenir dubtes. Vaig estar cinc anys, des dels 8 fins als 13, i van ser molt positius en el sentit musical i individual. El fet de tenir formació de música de cambra, piano, teoria i, en especial, de cant coral de forma tan intensiva va ser molt útil per desenvolupar la musicalitat. Com a persona, l'etapa a l'Escolania em va aportar molt, ja que em va obligar a ser bastant independent i em va permetre veure altres països i cultures durant les gires que vam poder fer a l'estranger.

B.C. Per què vas decidir continuar els estudis a Los Angeles?
A.C. Quan vaig tenir clar que volia concentrar-me en el piano, vaig fer les proves en diversos llocs. Sabia que no volia quedar-me a Espanya, i coneixia a un parell de professors de la Juilliard a Nova York i a un professor de la Colburn a Los Angeles. Vaig fer les proves en els dos llocs. No m'ho esperava, però em van acceptar en els dos amb una beca completa. Al final, vaig decidir anar a Los Angeles perquè és un conservatori més petit, amb un estudi més personalitzat i instal·lacions i pianos molt bons. A més, oferei més oportunitats i també paga l'allotjament i el menjar. Després vaig saber que, l'any de les meves audicions, només van agafar a dos alumnes. Sort que no ho sabia abans d'anar tocar ...

Albert Cano

B.C. Tens una notable experiència en concursos internacionals, com el Concurs Chopin o el Paloma O'Shea a Santander. Què has après d’ ells?
A.C. Cada concurs és una experiència força diferent i a ell s'arriba en circumstàncies diverses. Per exemple, no esperava estar entre els dotze semifinalistes a Santander. M'havia preparat força bé durant diversos mesos, però no sabia molt bé què esperar. D'una banda, va ser una experiència molt bonica, especialment perquè vaig poder conèixer i tocar amb el Quartet Casals. També em va agradar el fet de sentir-me a casa i d'estar actuant davant d'un públic tan càlid. D'altra banda, la pressió va ser bastant fort en alguns moments i els nervis, especialment desagradables, el que em va portar a cometre alguns errors i a ser una mica irregular. Tot i així, crec que hi va haver moments musicals que van ser molt especials.

B.C. Què aporten els concursos a la formació d'un jove pianista?
A.C. Crec que participar en concursos pot aportar molt: t'ensenya a aprendre a tocar sota pressió, a millorar la tècnica i a intentar portar les peces al nivell tècnic i artístic més alt que puguis. També t'ajuda a conèixer-te a tu mateix i les teves limitacions. Si el concurs va bé, pots guanyar oportunitats i una mica més de publicitat.

Però, alhora, crec que cal anar amb molt de compte: un ha d'estar preparat tant per guanyar com per fracassar. En la meva opinió, la música, en si mateixa, no té res de competitiu, i el fet de comparar diverses persones i tenir decidir un guanyador és una mica perillós, ja que es pot perjudicar a algú que no és necessàriament pitjor músic.

B.C. Parla’ns del teu proper concert a Barcelona. Quin repertori presentes?
A.C. El concert començarà amb una suite barroca de Händel en Fa Major en quatre moviments. Les suites per a teclat d'aquest compositor han quedat bastant a l'ombra de les suites de Bach, però això no vol dir que no siguin bona música. Concretament, aquesta suite em recorda bastant a la música dels oratoris de Händel, com el Messies.

Després d'això, el concert estarà centrat en la música russa, amb dos preludis de Rachmaninov i els Quadres en una Exposició de Mussorgsky. Encara que els estils d'aquests dos compositors siguin força diferents, crec que la seva música comparteix el fet d'estar profundament influida por la cultura, l'art, la societat i el sentiment rus. Mussorgski va escriure aquesta peça directament després que un amic i artista rus morís sobtadament i s'organitzés una exposició de les seves obres. Li va afectar tant que va decidir escriure aquesta peça, plena d'imaginació i varietat.

B.C. Com t'agradaria que fos la teva carrera en el futur?
A.C. Em sentiria molt afortunat si pogués viure de la música tocant com a solista, músic de cambra i donant classes, en el futur, encara que sé que no és gens fàcil avui dia. Fa uns anys, m'encantava compondre i li vaig dedicar força temps, però recentment he hagut de dedicar moltes hores a assajar i ho he deixat una mica de banda. M'agradaria reprendre-algun dia. I un cop vaig tenir l'oportunitat de tocar i dirigir un concert de Mozart des del piano i va ser una cosa increïble. També m'interessen moltes altres coses, a més de la música, especialment les relacionades amb l'aeronàutica. Mai puc descartar com a opció de futur: depèn de les oportunitats que apareguin.