De com Internet pot ajudar a la música clàssica: la història de Lluís d’ Arquer i "El Teatre Més Petit del Món"

Encara que segurament molts barcelonins no ho saben, el teatre més petit del món està al carrer de l'Encarnació, al barri de Gràcia. I té més èxit del que ningú s'imagina.

Cada dissabte, el pianista Lluís d’Arquer obre casa seva, amb una sala especialment habilitada com a espai de concerts, per oferir un recital de piano totalment diferent del que és habitual, en el qual les notes del piano poden gairebé tocar-se amb la mà.

L'aforament, d'unes quaranta persones, s’omple gairebé sempre gràcies al poder d'Internet: actualment és un dels espectacles de música clàssica a Barcelona més ben valorats a la web d'entrades Atrápalo. Però el veritable mèrit és de Lluís d’ Arquer, un talent com a intèrpret, compositor, escenògraf i creador de noves formes de connectar amb la gent a través de la música.

Amb ell parlem de la seva aposta per una nova fórmula de concerts i la seva visió sobre les (poques) oportunitats que tenen els músics, especialment quan volen presentar la seva pròpia obra al públic.

Barcelona Clàssica: Com va sorgir la idea de crear "El Teatre Més Petit del Món"?
Lluís d’Arquer: En realitat, la idea va ser del crític musical Roger Alier. Allà pel 1999, va venir a visitar la casa i ens va dir: "Aquí podem fer un teatre d'òpera". I vam muntar Rita, de Donizetti. La vam representar fins a 37 vegades, i això que llavors no hi havia Internet. Després vam fer Bastian i Bastiana [de Mozart] i vam produïr La Flauta Màgica amb texts en català, en el mateix format que ara Comediants presenta al Liceu.  Al final vaig composar una òpera: Un dia Con-Vincent, basada en Vincent van Gogh, que surt a l'Enciclopèdia Catalana com una de les primeres òperes en català del segle XXI.

Lluís d'Arquer és pianista i compositor

Però produïr òpera per un teatre de 40 localitats és molt difícil de mantenir i ho vam parar. Durant uns anys em vaig dedicar a la meva escola de música per a adults, "La Casa dels Músics" i a compondre per a espectacles, com ara la música de De Miguel a Miguel, una obra multidisciplinar de Miguel de Molina amb textos de Miguel Hernández. També vaig treballar en bandes sonores per a documentals i pel·lícules: Sinfonía de Ilegales, el documental Plou i fà Sol, de Pere Joan Ventura, etc.

B.C. I quan inicies els concerts en el format actual?
L.A. El 2009. Necessitava tornar a connectar amb el públic i resulta molt difícil poder interpretar la meva música en els circuits habituals. Vaig començar a la babalà, venent jo mateix les entrades al Parc Güell. Però va funcionar. Ara l'espectacle és un dels més venuts en l'oferta de música a Barcelona a Atrápalo i Classictic i la sala està plena gairebé sempre.

B.C. L'escenografia és realment innovadora: la combinació de música i imatge, el format... Què aporta tot això a la interpretació?
L.A. La idea de mostrar en una pantalla la imatge de les mans tocant en un pla zenital fix em va venir de YouTube, on és habitual que els pianistes publiquin vídeos tocant. Avui dia, la música clàssica ja no s'entén sense YouTube. Em va semblar que era una bona idea incorporar aquest element als concerts perquè des de qualsevol angle pots veure l'increïble moviment dels dits sobre el teclat, cosa que fins ara només podien veure els afortunats situats a l'esquerra de l'instrument.

D'altra banda, la sala crea un ambient d'intimitat total, amb poca llum, un piano ben afinat i el control de l'obertura del seu "cua" segons la quantitat de públic. El so és tan proper a l'oient que fa vibrar físicament, fet al que que s'uneix l'emoció de la música i la gestualitat de l'intèrpret.

En contrapartida, la poca alçada de la tarima de l'escenari suposa un inconvenient, ja que tens al públic molt a prop i a la teva mateixa alçada: veus com es mou o fins i tot sents com respira ... Això exigeix un alt grau de concentració, molt més gran que en sales convencionals... Cal aprendre a aïllar-se completament.

Així és "El Teatre Més Petit del Món"

B.C. Presentes una primera part amb obres emblemàtiques de Beethoven i Chopin i una segona part amb la teva pròpia música. El repertori és sempre el mateix?
L.A. El canvio molt de tant en tant per poder experimentar la sensació dels artistes internacionals, que giren pel món mantenint els mateixos programes durant un any. Això et permet conèixer la teva veritable reacció davant les obres sobre l'escenari i arribar a dominar-les i entendre-les profundament, el que aporta molta seguretat i tranquil·litat.Crec que les obres "cabdals" d'artistes clàssics són indispensables per iniciar a algú a la música clàssica. D'alguna manera, tenen unes característiques que les fan més properes i comunicatives.A la segona part, normalment introdueixo noves composicions pròpies i improvisacions, i realment és meravellós poder ensenyar la teva feina setmana rere setmana i entendre que la teva pròpia obra agrada molt a la gent ... Això aporta il·lusió i sentit a la professió de músic i compositor i demostra que, si no t'obren les portes d'altres espais públics, es deu únicament al fet que no ets interessant econòmicament ... No té res a veure amb la qualitat del que fas ...

B.C. Com són els concerts de "No solo piano"?
L.A. La idea de "No Solo Piano" sorgeix de la necessitat de poder gaudir de fer música al costat d'altres persones, cosa que sempre m'ha interessat. Per exemple, he fet un espectacle anomenat "Suite AM", amb música pròpia escrita per a piano, violoncel i animacions (per al que en aquest moment estic buscant un bon violoncel·lista). També he realitzat sessions d'improvisació al costat del citarista mexicà Sidarta Siliceo i el baixista Ryan Simbai, i espectacles de poesia i música al costat del actor Miguel Molina, entre d'altres.

A més d'aquestes col·laboracions, l'espai em permet organitzar intercanvis amb altres músics que també gestionen altres espais arreu del món. Per exemple, l'any passat, vaig oferir una petita gira per Estats Units i Mèxic, gràcies a músics amb els quals intercanviem espais. Així ens anem ajudant i anem obrint fronteres nosaltres mateixos.

B.C. Per què és tan difícil que un pianista local tingui accés a les grans sales de concerts?
L.A. Perquè no tenim una indústria seriosa que potenciï els nostres artistes i altres països sí la tenen. Això fa que Espanya consumeixi molts "productes musicals" de fora, amb mànagers que han creat el màrqueting necessari perquè aquí els valorem, mentre que nosaltres no apostem pels nostres talents, tant en interpretació de música clàssica com en nous autors com jo.

Tampoc hi programadors amb criteri que arrisquin per músics desconeguts, de manera que, o t'ho fas tu, o et marxes fora ... Encara que crec que això passa gairebé amb tot: tinc entès que el mànager de Fernando Alonso va ser el seu pare. La realitat és que jo no m'he trobat amb un manager de veritat en tota la meva vida. També és cert que viu bastant aïllat, com els músics d'altres èpoques, i no he entrat en altres circuits més dinàmics, com el del jazz..

Lluís d'Arquer

B.C. Però has aconseguit fer viable un teatre creat per tu sense ajudes de cap tipus. És possible imaginar un model econòmic per a la música clàssica que sigui sostenible per si mateix?
L.A. No crec que es pugui parlar de model econòmic en res ... S'ha de crear i lluitar per cada "producte".En aquests moments, s'estan generant noves professions molt interessants, com la de "gestor cultural", una figura que, en un futur pròxim, podrà oferir als músics amb talent l'oportunitat de dedicar-se a la música sense que aquests hagin de perdre el temps "venent-se" a si mateixos.A través d'aquests "business angels" o representants "seriosos", ha de ser possible connectar als músics amb els programadors de les institucions i així, en definitiva, aconseguir obrir les portes dels seus mausoleus al talent d'aquí a manera d'inversió, perquè entre tots puguem aconseguir productes musicals que es puguin internacionalitzar sense complexos.

Però, mentrestant, els músics haurem buscar-nos la vida, com fins ara ... M' escriuen molts joves músics oferint els seus programes per tocar al teatre i poder ensenyar el seu treball. Quan els explico les condicions, noto que els costa entendre la realitat i, encara que entenc la seva decepció, no tinc un as a la màniga per facilitar-los el camí ni tampoc per subvencionar-los. Per aquest motiu, he escrit una carta, dirigida a tot aquell que vulgui tocar a "El Teatre més Petit del Món", explicant l'únic procés que crec que pot portar-los a omplir una sala, guanyar alguns diners i permetre'ls connectar amb el públic.

B.C. Influeix en l'èxit del teatre la nova tendència que aposta per formats de concerts més petits i íntims?
L.A. Des que vam començar amb els primers concerts a casa nostra, han sorgit molts espais similars. Les persones busquem connexions humanes de veritat i, per a segons quines coses, com escoltar un piano, és millor un lloc petit que un de gran per les condicions acústiques i les possibilitats reals. A l'èxit d'El Teatre Més Petit del Món contribueixen, a més, l'honestedat, la proximitat en el tracte, l'afecte i la il·lusió en un projecte de vida que hem posat la meva parella i jo. És una cosa que tots necessitem trobar de tant en tant per contrarestar tanta fredor i incomunicació entre les persones.
Però, a nivell internacional, és molt interessant el que està passant amb els "home concerts". Per aconseguir que els nous artistes arribin a les sales de prestigi, es programa un concert en una casa particular a què accedeix gent important i fins i tot crítics. Així se li dóna l' "alternativa" a joves talents i aquests tenen la sort, de vegades, de saltar-se el asèptic filtre del negoci dels concursos internacionals. A partir d'aquí, la cadena es posa en marxa.