Foto: Will Powell. Sota llicència Creative Commons |
Barcelona rep la visita de dos grandíssims pianistes aquesta setmana. I, com sol passar, la coincidència de dates és tal que actuen en dies consecutius i en el mateix lloc: la sala de concerts del Palau de la Música.
Així, dimecres 23 a les 20.30 hores, ofereix el seu recital András Schiff, un pianista d'origen hongarès a qui la música ha portat fins a la distinció de "Sir", atorgada per la Reina Isabel II d'Anglaterra el 2014. El programa està dedicat a les últimes sonates de quatre grans compositors vienesos: Mozart, Haydn, Beethoven i Schubert. Menys de 24 hores després, a les 20.00 hores del dijous 24, s'iniciarà el concert de Daniel Barenboim, inclòs en el cicle de BCN Classics. Barenboim actua en solitari amb un programa de tall romàntic: Schubert, Chopin i Liszt.
Davant la proximitat d'aquests dos grans concerts, hem preguntat a experts en què hem de fixar-nos quan anem a recital de piano. On és millor seure? De quins aspectes sonors hem d'estar pendents? Aquestes són les principals recomanacions.
1) Primer: on seure? És evident que no es veu el mateix en tot l'auditori: els que estiguin ubicats al costat del pianista són els únics que poden veure el moviment de les mans sobre el teclat. Però, ¿és recomanable col·locar-nos allà? Rafael Salinas, profesor de piano de la ESMUC, creu que tenim preguntar-nos si ens sedueix més la part visual o la sonora: "Acostuma a ser més interessant el discurs sonor que el gestual i, per aquesta raó, resulta més aconsellable seure a la dreta de la sala, on millor se sent l'instrument, que no a l'esquerra, on millor es veu a l'instrumentista ".
2) Jordi Vivancos, director del Concurs Internacional de Piano Maria Canals (que és dels que sempre prefereixen el so, "i això va ser un llegat directe de la pròpia Maria Canals"), assegura que les primeres notes i els primers acords són bàsics: "Si el so m'agrada, llavors hi ha números que el concert m'agradi. Si no, per molt virtuós que sigui l'intèrpret, el concert perdrà molts enters". Per Vivancos, "el bon so és més important que la tècnica" i això implica que el pianista ha de saber fer sonar "bé i clar" el seu instrument, especialment amb les notes agudes i les greus.
3) El següent seria preguntar-nos quin sentit vol donar-li el pianista a la interpretació; és a dir, si hi ha una idea interpretativa concreta o, per contra, com diu Rafael Salinas, "estem davant d'una successió de sons afinats i timbrats, però buits de contingut". I no ens ha de despistar la velocitat a la qual es toqui. Per a Salines, "l'important no és quantes notes, correctes o no, es produeixen per segon, sinó el que l'intèrpret vol comunicar amb elles". I insisteix: "El discurs sonor pot ser conceptual, emocional, rigorós o re-creatiu amb el text, tradicional, o provocador... Però, sense ell, no es produirà la màgia de la comunicació sonora".
4) A continuació, hem d'intentar descobrir com el pianista aconsegueix crear el seu discurs. Rafael Salinas ens enumera diversos factors en què podem fixar-nos. Per exemple:
- El timbre (si és més lluminós o més opac)
- El pols natural del fraseig
- El rang de les dinàmiques (com el pianista intenta crear contrastos o afavorir una transició)
- L'entonació
- La dicció
- L'ús del pedal (per henchir els sons, per instil·lar la seva essència o per difuminar el contorn),
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada