 |
| Imatgede 'Le Nozze di Figaro' Foto: A. Bofill |
Per Xavier Llisa
Fins al 20 de novembre, tenim al Gran Teatre del Liceu la representació d'una de les òperes més famoses de la història, composta, també, per un dels seus més famosos compositors, Wolfgang Amadeus Mozart: Le Nozze di Figaro.
Fins al 20 de novembre, tenim al Gran Teatre del Liceu la representació d'una de les òperes més famoses de la història, composta, també, per un dels seus més famosos compositors, Wolfgang Amadeus Mozart: Le Nozze di Figaro.
L'òpera es va estrenar al Burgtheater de Viena en 1 de maig de 1786 i a Espanya, al Liceu, el 2 de febrer de 1916. A més, la versió que podrem veure ara, amb la direcció escènica de Lluís Pasqual, ja s'ha representat prèviament en el teatre barceloní altres dues vegades, en els anys 2008 i 2012. Es tracta d'una producció ambientada en els anys 30 del segle XX.
El llibret és obra de l'autor de referència en les òperes bufes en italià de Mozart, Lorenzo da Ponte. D'aquesta manera, Le Nozze di Figaro podria també incloure dins d'una tercera trilogia: les tres òperes "dapontianas" bufes al costat de Don Giovanni i Così fan tutte.
 |
| Foto: A. Bofill |
És una òpera que incideix, sobretot, en els embolics amorosos i d'alcova dels diferents personatges, pel que pot afirmar-se que és Eros el que mou la trama. L'argument s'enreda davant la impossibilitat dels personatges de contenir el seu desig sexual.
L'obra de Mozart (o, més ben dit, el llibret de Lorenzo da Ponte), deixa en un segon pla la crítica social cap a les classes altes de la societat de la seva època i contra els injustos privilegis de la noblesa.
Però tampoc s'oblida aquest aspecte: el plebeu Fígaro usurpa el paper principal al personatge noble, el comte d'Almaviva, el que constitueix un clar missatge de crítica social davant l' status quo. Tot i així, Beaumarchais posava més èmfasi en aquest aspecte. Possiblement, van ser les pressions sobre els autors les que van inclinar la balança més cap a l'aspecte amorós que cap a la crítica social.
Aquí trobem similituds amb el Rigoletto de Giuseppe Verdi. En cap de les dues òperes, el personatge central que representa la noblesa és el rei o l'emperador, sinó el comte d'Almaviva (a Le nozze) i el duc de Màntua (a Rigoletto). O sigui, que s'accepta certa crítica social, però sempre dins d'un ordre. Sembla ja en aquella època existien les ara famoses "línies vermelles" ...
El director escènic Lluís Pasqual no va poder assistir a la roda de premsa per motius de salut. No obstant això, va lliurar una nota de premsa en la qual recorda que el fet de situar l'acció d'aquesta producció en els anys 30 ens fa recordar que a les cases riques de l'època s'acceptava com gairebé normal que el senyor de la casa podia, com a mínim, acariciar el cul de la criada i els senyorets iniciaven el seu aprenentatge eròtic amb algunes de les donzelles. Era un comportament heretat, generalitzat i establert de forma oficiosa, sense per això es trenqués l'equilibri de l'estructura familiar.
Així que, a Europa, molts anys després de l'època en què es va escriure i compondre Le Nozze di Figaro, es mantenien certs costums ancestrals i persistien els mateixos costums i privilegis de les classes benestants. I pensem també que, d'això, no fa tampoc tants anys...
Però tampoc s'oblida aquest aspecte: el plebeu Fígaro usurpa el paper principal al personatge noble, el comte d'Almaviva, el que constitueix un clar missatge de crítica social davant l' status quo. Tot i així, Beaumarchais posava més èmfasi en aquest aspecte. Possiblement, van ser les pressions sobre els autors les que van inclinar la balança més cap a l'aspecte amorós que cap a la crítica social.
Aquí trobem similituds amb el Rigoletto de Giuseppe Verdi. En cap de les dues òperes, el personatge central que representa la noblesa és el rei o l'emperador, sinó el comte d'Almaviva (a Le nozze) i el duc de Màntua (a Rigoletto). O sigui, que s'accepta certa crítica social, però sempre dins d'un ordre. Sembla ja en aquella època existien les ara famoses "línies vermelles" ...
El director escènic Lluís Pasqual no va poder assistir a la roda de premsa per motius de salut. No obstant això, va lliurar una nota de premsa en la qual recorda que el fet de situar l'acció d'aquesta producció en els anys 30 ens fa recordar que a les cases riques de l'època s'acceptava com gairebé normal que el senyor de la casa podia, com a mínim, acariciar el cul de la criada i els senyorets iniciaven el seu aprenentatge eròtic amb algunes de les donzelles. Era un comportament heretat, generalitzat i establert de forma oficiosa, sense per això es trenqués l'equilibri de l'estructura familiar.
Així que, a Europa, molts anys després de l'època en què es va escriure i compondre Le Nozze di Figaro, es mantenien certs costums ancestrals i persistien els mateixos costums i privilegis de les classes benestants. I pensem també que, d'això, no fa tampoc tants anys...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada