 |
| Gerard Claret, concertino-director de l'ONCA |
L’Orquestra Nacional d’Andorra (ONCA), que enguany compleix el seu 23è aniversari, tanca aquest dijous 12 de maig la seva 12ª temporada al Palau de la Música Catalana.
Al concert de tancament del cicle, l’ONCA ofereix un experiment de “tango cambra fusió” al costat del bandoneonista Enrique Telleria, amb una barreja de sons entre el tango, la música clàssica i el jazz.
El concertino-director de l’orquestra, Gerard Claret, reflexiona per a Barcelona Clàssica sobre la necessitat d’innovació al món de la música clàssica, així com d’altres qüestions, com ara la projecció internacional de Catalunya a l'escena musical, el projecte que Andorra ha construït al voltant de l’ONCA i la seva pròpia trajectòria professional.
Barcelona Clàssica: Esteu a punt d'acabar la temporada al Palau de la Música. Com ha respòs el públic als concerts del 2016 i quines expectatives i idees teniu pels propers mesos?
Gerard Claret: Encara no tenim les dades d’assistència d’aquesta temporada, però la sensació és que el nostre públic es manté fidel i que segueix responent a la nostra oferta. Dit això, ens agradaria que el nombre d’espectadors augmentés i som conscients que sempre hem d’estar molt atents i disposats a innovar en la nostra programació.
B.C. Els concerts de fusió, com el que presenteu al Palau aquest dijous amb tangos i música clàssica, no són massa freqüents al món simfònic. La innovació, atrau més públic o més aviat fa un efecte contrari entre l'audiència, que potser vol "concerts genuïnament clàssics"?
G.C. Vull pensar que hi ha públic per a tots els gustos, però els que coneixen la nostra trajectòria saben que l’ONCA, tot i ser una orquestra d’origen clàssic, és, des de fa molt de temps, una formació que pretén endinsar-se en tots els gèneres musicals. Estic convençut que l’esforç que suposa la fusió d’estils per als músics que la practiquen és enriquidor i que aquest aspecte esdevé molt interessant per al públic.
B.C. Té sentit el debat sobre la "creació de públics" per a la música i, especialment, per a la clàssica?
G.C. Sincerament, penso que tots plegats -músics, actors i qualsevol altre agent de les arts escèniques- està o hauria d’estar ocupat i interessat en la creació de públics. Crec que el format dels espectacles escènics està canviant molt de pressa i està resultant molt complicat tenir la distància necessària per saber com respondre-hi adequadament. Finalment, penso que qualsevol debat ha de resultar benvingut.
Gerard Claret: Encara no tenim les dades d’assistència d’aquesta temporada, però la sensació és que el nostre públic es manté fidel i que segueix responent a la nostra oferta. Dit això, ens agradaria que el nombre d’espectadors augmentés i som conscients que sempre hem d’estar molt atents i disposats a innovar en la nostra programació.
B.C. Els concerts de fusió, com el que presenteu al Palau aquest dijous amb tangos i música clàssica, no són massa freqüents al món simfònic. La innovació, atrau més públic o més aviat fa un efecte contrari entre l'audiència, que potser vol "concerts genuïnament clàssics"?
G.C. Vull pensar que hi ha públic per a tots els gustos, però els que coneixen la nostra trajectòria saben que l’ONCA, tot i ser una orquestra d’origen clàssic, és, des de fa molt de temps, una formació que pretén endinsar-se en tots els gèneres musicals. Estic convençut que l’esforç que suposa la fusió d’estils per als músics que la practiquen és enriquidor i que aquest aspecte esdevé molt interessant per al públic.
B.C. Té sentit el debat sobre la "creació de públics" per a la música i, especialment, per a la clàssica?
G.C. Sincerament, penso que tots plegats -músics, actors i qualsevol altre agent de les arts escèniques- està o hauria d’estar ocupat i interessat en la creació de públics. Crec que el format dels espectacles escènics està canviant molt de pressa i està resultant molt complicat tenir la distància necessària per saber com respondre-hi adequadament. Finalment, penso que qualsevol debat ha de resultar benvingut.
 |
| Actuació de l'ONCA. Foto: Eduard Comellas |
B.C. Andorra i Catalunya poden aspirar a la projecció internacional del seu panorama musical actual? Es parla molt de voler ser "referència musical del Sud d'Europa". És realista aquesta aspiració?
G.C. Crec que, sobretot Catalunya, ja és un referent important en alguns aspectes culturals i, concretament, en les arts escèniques, com el teatre. Musicalment, tot i tenir elements de gran vàlua internacional, crec que encara estem lluny de ser col·lectivament un bon referent. Tinc la sensació que anem a remolc del que es fa arreu, però que no som prou innovadors.
B.C. Andorra ha abordat l'educació musical de forma diferent de com s'ha fet a Catalunya?
G.C. A Andorra, al marge d’iniciatives particulars molt lloables, la formació musical a nivell general no fa molt anys que es va implementar. Tot i així, he de dir que, considerant quina és la població del país, ens poden sentir ben orgullosos i satisfets dels resultats assolits i del panorama musical andorrà. Es pot dir que, a través de l’educació musical, s’ha vinculat, directament o indirectament, a moltes famílies amb el món de la música. L’ONCA, a més de ser una orquestra que ofereix concerts, intenta ser un referent educatiu i social connectat al màxim amb la societat andorrana.
B.C. Quan expliques els teus inicis amb la música, parles de la importància de la figura de Pau Casals. Sense la seva influència a la vostra família, hauries triat la música com a la teva professió?
G.C. La influència de Pau Casals va ser evident, sobretot per la relació d’amistat profunda entre Casals i el meu pare. Estem parlant dels anys seixanta, quan a Andorra no hi havia pràcticament vida musical i era molt difícil, sense aquesta influència de Casals que ens arribava a través del pare, pensar en dedicar-se a la música.
B.C. Quins definiries com els moments clau a la teva carrera?
G.C. El primer, sense cap dubte, va ser quan el pare ens va fer tocar, al meu germà Lluís i a mi, davant Casals per tenir el seu vist i plau per dedicar-nos a la música i va ser als 14 o 15 anys. La seva resposta va ser: “Hi ha bona fusta!!” Després, va ser important quan vaig marxar a estudiar al conservatori de Brussel·les per fer-hi els estudis superiors de violí. I, òbviament, destacaria quan al 1993 es va crear l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra sota els auspicis del Govern d’Andorra i de la Fundació Crèdit Andorrà.
G.C. Crec que, sobretot Catalunya, ja és un referent important en alguns aspectes culturals i, concretament, en les arts escèniques, com el teatre. Musicalment, tot i tenir elements de gran vàlua internacional, crec que encara estem lluny de ser col·lectivament un bon referent. Tinc la sensació que anem a remolc del que es fa arreu, però que no som prou innovadors.
B.C. Andorra ha abordat l'educació musical de forma diferent de com s'ha fet a Catalunya?
G.C. A Andorra, al marge d’iniciatives particulars molt lloables, la formació musical a nivell general no fa molt anys que es va implementar. Tot i així, he de dir que, considerant quina és la població del país, ens poden sentir ben orgullosos i satisfets dels resultats assolits i del panorama musical andorrà. Es pot dir que, a través de l’educació musical, s’ha vinculat, directament o indirectament, a moltes famílies amb el món de la música. L’ONCA, a més de ser una orquestra que ofereix concerts, intenta ser un referent educatiu i social connectat al màxim amb la societat andorrana.
B.C. Quan expliques els teus inicis amb la música, parles de la importància de la figura de Pau Casals. Sense la seva influència a la vostra família, hauries triat la música com a la teva professió?
G.C. La influència de Pau Casals va ser evident, sobretot per la relació d’amistat profunda entre Casals i el meu pare. Estem parlant dels anys seixanta, quan a Andorra no hi havia pràcticament vida musical i era molt difícil, sense aquesta influència de Casals que ens arribava a través del pare, pensar en dedicar-se a la música.
B.C. Quins definiries com els moments clau a la teva carrera?
G.C. El primer, sense cap dubte, va ser quan el pare ens va fer tocar, al meu germà Lluís i a mi, davant Casals per tenir el seu vist i plau per dedicar-nos a la música i va ser als 14 o 15 anys. La seva resposta va ser: “Hi ha bona fusta!!” Després, va ser important quan vaig marxar a estudiar al conservatori de Brussel·les per fer-hi els estudis superiors de violí. I, òbviament, destacaria quan al 1993 es va crear l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra sota els auspicis del Govern d’Andorra i de la Fundació Crèdit Andorrà.
 |
| Concert de l'ONCA a la 12ª temporada al Palau de la Música |
B.C. Pot arribar un moment en què a l'ONCA sigui necessari tenir un concertino i un director com a figures separades?
G.C. Cada vegada que l’ONCA es transforma en una orquestra de format clàssic amb una plantilla de fins a 60 músics, necessitem un director. Mentre actuem com a orquestra de cordes, fins a 20-25 músics, podem actuar perfectament amb la figura del concertino-director.
B.C. Hi ha algun repertori que no hagis pogut fer encara amb l'ONCA, però que t'agradaria programar en el futur?
G.C. Hem complert 23 anys i hem treballat i incorporat naturalment un repertori molt extens. Dit això, i fent referència un cop més als diferents estils musicals, sempre dic que el que ens falta és el flamenc. És un objectiu!!
G.C. Cada vegada que l’ONCA es transforma en una orquestra de format clàssic amb una plantilla de fins a 60 músics, necessitem un director. Mentre actuem com a orquestra de cordes, fins a 20-25 músics, podem actuar perfectament amb la figura del concertino-director.
B.C. Hi ha algun repertori que no hagis pogut fer encara amb l'ONCA, però que t'agradaria programar en el futur?
G.C. Hem complert 23 anys i hem treballat i incorporat naturalment un repertori molt extens. Dit això, i fent referència un cop més als diferents estils musicals, sempre dic que el que ens falta és el flamenc. És un objectiu!!
B.C. Amb quin solista t'agradaria actuar, ni que sigui una vegada?
G.C. N’hi ha molts, però la primera que m’ha vingut al cap ha estat la Cecilia Bartoli. És extraordinària!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada