Maria Manzano: de Cadis a Nova York (passant pel Conservatori del Liceu)

Maria Manzano és la creadora de la Barcelona Piano Academy, una iniciativa de formació de joves pianistes que se celebra del 4 al 14 de juliol.

Originària de Cadis i formada entre Cadis, Granada, Madrid, Barcelona i París, Maria resideix actualment a Nova York. La New York University (NYU) la va acollir com a alumna del seu programa de màster en interpretació i com a professora adjunta de piano. Després de graduar-se, Maria va ser admesa a la prestigiosa Manhattan School of Music (MSM), on acaba de concloure el programa Professional Studies per a pianistes professionals, sota els ensenyaments del pianista cubà Horacio Gutiérrez, establert a Nova York i considerat una llegenda viva del piano. Maria ha acabat els seus estudis en MSM de la millor manera possible: formant part de la Dean 's List de MSM (llista d'honor de l'escola per assolir les màximes qualificacions en totes les assignatures cursades).

Des dels Estats Units, la jove pianista somia amb tornar a Barcelona una mica del molt que, segons ella, li ha donat la ciutat. La creació de la Barcelona Piano Academy és un primer pas; però, amb el seu currículum i la seva incansable vocació per la música, segur que arribaran més iniciatives. Així ens ho explica la mateixa Maria.

Barcelona Clàssica: Com van ser els teus inicis en la música?
Maria Manzano: A casa meva no hi havia músics, però el meu germà tocava un piano vertical que teníem i de petita sempre l'escoltava. Un dia, quan jo tenia tres anys, el meu germà i els meus pares van veure com vaig començar a "jugar" amb el piano i a tocar d'oïda alguna melodia. Un dia em van preguntar si em faria il·lusió aprendre a tocar i així va començar tot. Als sis anys vaig començar a rebre classes elementals de música i als vuit anys vaig entrar al Conservatori de la meva ciutat, Chiclana de la Frontera, i posteriorment en el de Cadis capital.

B.C. I com es passa de Cadis a Nova York?
M.M. No va ser un pas directe, sinó que hi va haver diverses etapes intermèdies. Primer vaig estar a Cadis, cursant el Grau Professional de piano amb la professora Pilar Espejo, i als 17 anys vaig començar a compaginar els meus estudis a Cadis amb viatges a Madrid per fer classes amb la professora María Luisa Villalba. Un any més tard, vaig ingressar oficialment al Conservatori de Madrid. Finalitzat el Grau Professional, amb molt bons resultats i guardonada amb Premi d'Honor, vaig anar a estudiar amb el catedràtic Antonio Sánchez Lucena al Conservatori Superior de Granada.

Em sentia molt feliç amb els ensenyaments que estava rebent d'aquest gran professor, però sempre havia admirat molt al pianista Albert Attenelle: tenia discos seus, l'havia vist a la televisió i sentia un gran interès per ell com a professor. Quan vaig saber que estava fent classes al Conservatori del Liceu de Barcelona, ​​un fort impuls irracional em va portar a pensar que havia d'anar a Barcelona a estudiar amb ell.

I, després de la meva experiència al Conservatori del Liceu, he de dir que, per moltes raons, crec que es tracta del millor conservatori d'Espanya. Hi ha un nivell molt alt d'ensenyament i, al meu entendre, per la qualitat de professorat, de les activitats musicals i de les instal·lacions, la meva opinió és que és el número 1. Amb la direcció de Maria Serrat, el Conservatori ha crescut a passos de gegant, i és de veritat increïble veure els mitjans que ha desenvolupat en tan poc temps. El mecenatge de la Fundació de Música Ferrer-Salat ha estat també decisiu per fer possibles moltíssimes activitats de primer nivell.

B.C. Com va ser la teva experiència a Barcelona?
M.M. Vaig entrar al Conservatori del Liceu el 2007 i va ser una experiència extraordinària, absolutament decisiva en la meva projecció. El Liceu em va donar moltíssimes oportunitats i vaig ser escollida en nombroses ocasions per fer concerts representant al Conservatori. Vaig finalitzar el Grau Superior amb molt bons resultats i obtenint un Premi Extraordinari. Per aquesta gran experiència, vaig decidir seguir estudiant aquí dos anys de postgrau amb Albert Attenelle. Vaig aconseguir ser seleccionada a la primera convocatòria de beques "Joves Promeses" de la Fundació de Música Ferrer-Salat, per al segon dels meus anys de postgrau.

Estic infinitament agraïda a la Fundació, però voldria destacar que no es deu només a l'enormement generós suport econòmic rebut, sinó també, i molt especialment, al suport personal que m'han brindat tant el president de la Fundació, Sergi Ferrer-Salat, com la seva dona, Montse Viladot. Això ha resultat crucial per a mi: és una cosa que té molt més valor que qualsevol beca. I en tot aquest camí, ha significat també moltíssim per a mi la inestimable ajuda i la incansable energia de la secretària de la Fundació, Lídia Capó.

I, per descomptat, sento una gran agraïment per l'afecte amb què m'ha tractat al Conservatori del Liceu. La seva gent ha estat com la meva família de Barcelona i, malgrat els anys que porto fora d'Espanya, han seguit comptant amb mi per fer concerts aquí, i sempre que he tornat, he sentit un gran afecte de la directora general i de tot l'equip del Conservatori, i el seu interès per la meva carrera. Això fa que em senti molt valorada a Barcelona, ​​i representa una gran diferència sentimental respecte a la resta de llocs on he estudiat o treballat.

B.C. Per què et vas plantejar el salt a l'estranger?
M.M. Vaig decidir fer les proves d'ingrés per l'École Normale Supérieure de Musique de Paris. Vaig pensar que no les superaria, però m'ho vaig plantejar com un repte personal i em van admetre.

El meu pla era seguir vivint a Barcelona i viatjar regularment a París per les classes. Per casualitat, a la Fundació Ferrer-Salat van conèixer la meva situació i es van oferir a continuar donant suport la meva carrera cobrint les despeses del meu allotjament a París durant els meus dos anys d'estada allà. Creien, amb tota la raó, que estar vivint a la capital francesa podria ser un estímul molt gran per a la meva formació musical i personal: m'estaria perdent alguna cosa molt important si només anava a París de tant en tant, en lloc d'instal·lar-m'hi i poder gaudir de la meravellosa riquesa i diversitat cultural d'aquella ciutat.

Per als meus estudis a França vaig aconseguir també una beca per a joves artistes de l'AIE (Societat d'Artistes Intèrprets o Executants d'Espanya) i una altra de la Fundació Agustí Pedro i Pons (de la Universitat de Barcelona) amb les quals vaig poder sufragar les despeses de la meva matrícula a l'École Normale.

B.C. També va ser un repte personal presentar-te a les proves d'accés a Nova York?
M.M. La New York University i la Manhattan School of Music són dos dels centres d'estudis més prestigiosos de tot el món i, en el cas de la NYU, no només en matèria de música. Per posar un exemple eloqüent, es pot destacar que de la Film School de NYU (Tisch School of the Arts), han sortit bastants de les principals estrelles del cinema nord-americà, com Angelina Jolie, Whoopi Goldberg, Martin Scorsese o Woody Allen, entre molts altres . La Business School de NYU gaudeix també d'una gran reputació, i ocupa el segon lloc en el rànquing d'universitats en aquest sector, després d'Harvard.

El procés de selecció per a centres d'aquest nivell és complex i molt exigent: comença amb un any d'antelació i, per al màster en el qual jo vaig ingressar, es reben cada any les sol·licituds d'entre 2.000 i 3.000 candidats de tot el món, entre els quals es trien a uns 80 preseleccionats per anar a Nova York a fer l'audició d'accés en viu.

Cerimònia de la Manhattan School of Music

I, tot i que vaig tenir la gran sort de ser admesa en els dos centres, NYU em va oferir realitzar els estudis de màster amb la Highest Merit Scholarship - Talent Scholarship (beca al més alt mèrit), i també un lloc de treball com a professora adjunta. I va ser sobretot això últim el que va suposar un atractiu irresistible i em va portar a triar la NYU.

Després d'acabar el Màster en NYU, amb una espectacular cerimònia de graduació, molt americana, celebrada al Madison Square Garden i el Yankee Stadium, vaig realitzar les proves d'accés a la Manhattan School of Music per Professional Studies, un programa molt exclusiu al qual es pot accedir després del màster i el nivell d'exigència en interpretació és equivalent a la del programa de doctorat. La diferència és que està centrat totalment en la interpretació i no requereix treball de recerca.

B.C. I així ha estat com t'has establert a Manhattan.
M.M Així va ser. Va suposar tot un repte, perquè els començaments i l'adaptació a Nova York, i més concretament a Manhattan, on viu, van representar moments molt durs. Aquesta adaptació a Nova York mai hauria estat possible sense l'increïble suport de la Fundació Ferrer-Salat, que va seguir confiant en mi.

És coneguda la dita de "if you can make it in New York, you can make it anywhere", que ve a dir que qui sobreviu allà pot amb tot. No sé si això és cert al 100%, però el que puc garantir és que Nova York és, amb diferència, la ciutat més dura de totes aquelles en les que he viscut. No obstant això, un cop aconsegueixes tenir certa estabilitat i superes els problemes d'adaptació, la ciutat resulta apassionant.

Vivint a Nova York experimentes constants obstacles, proves de resistència i una contínua competició per a tot, el que m'ha permès descobrir molts aspectes de mi mateixa que en altres circumstàncies mai hauria conegut. La societat novaiorquesa és competitiva fins al punt que, o t'adaptes el millor possible i segueixes les "regles del joc", o no sobrevius. Qualsevol detall aparentment normal i senzill de la vida quotidiana, des d'anar caminant pel carrer fins a llogar un pis, es transforma en una prova complicada. Desenvolupes el que diuen "the elephant skin", la pell d'elefant. I és molt comú sentir la típica frase de "everybody must care of themselves".

No vull semblar negativa i mai diria que no hi ha bona gent a Nova York, però és indiscutible que es tracta d'una societat tremendament individualista on acabes acceptant com a normal que ningú es desviarà del seu camí ni per un segon per fer-te el teu més fàcil. Tot va molt de pressa, de manera que el temps es converteix realment en un valor molt preuat. I, si bé crec que això té la seva part molt positiva, té també una part negativa, ja que et tornes més exigent i impacient amb tot.

B.B. Tot i així, el balanç és positiu?
M.M. Absolutament! Sense cap dubte! Estic vivint un somni, una experiència vital i professional increïble, per la qual em sento realment afortunada. De vegades miro enrere i m'emociona molt pensar en totes les coses tan bones (de pel·lícula!) que m'han passat en tan poc temps. A Nova York hi passa tot. És una barreja de totes les cultures existents en una mateixa ciutat. És un aprenentatge diari.

D'altra banda, a la Manhattan School of Music com a la New York University, he conviscut diàriament amb estudiants de moltes cultures diferents. Com a professora de NYU he tingut alumnes de tot el món, i aquesta diversitat de cultures m'ha resultat molt enriquidora. Molts d'ells són asiàtics, un 70% aproximadament, així que he pogut aprendre moltíssim sobre la gent de l'Extrem Orient.

B.B. Amb la teva experiència com a professora a Nova York, penses orientar la teva futura carrera cap a l'ensenyament?
M.M. És clar que sí. D'una banda, cal tenir molt present que, en les circumstàncies actuals, dedicar-se exclusivament a fer concerts resulta més una utopia que una realitat. Però el més important és que considero que l'ensenyament és una activitat fascinant que completa i enriqueix l'intèrpret. Quan un ensenya als altres, s'ensenya a si mateix. Una gran majoria de grans concertistes fan classes, i no crec que sigui només per guanyar més diners, sinó perquè el contacte i la interacció amb els músics més joves és una cosa necessària per a ells.

B.C. Des de fa uns anys, passes els estius a Barcelona amb la iniciativa que tu mateixa has creat, la Barcelona Piano Academy (BPA), per formar joves talents del piano. Quina valoració fas de l'experiència?
M.M. Vaig fundar BPA perquè vaig sentir que volia fer alguna cosa per tornar a Barcelona una part del que he rebut aquí. I tenia una gran il·lusió per compartir amb la resta de pianistes i aficionats a la música l'ideal que tenia al meu cap de com podia ser un festival de piano i les meves bones experiències amb grans mestres de diferents procedències i de centres de referència mundial que he conegut al llarg d'aquests anys d'estudis.

Portem ja quatre anys amb BPA, i estem celebrant la cinquena edició comptant de nou amb un professorat de referència internacional, grans pianistes procedents de centres de primer nivell d'Europa. I aquest any afegim per primera vegada al cos de professors a una professora de Nova York. Estic molt satisfeta dels suports que hem aconseguit i la resposta que estem obtenint. La nostra passada edició va ser un gran èxit. Vam tenir alumnes de quatre continents i tots els concerts que vam oferir a La Pedrera van registrar un ple absolut. L'equip de BPA es va fent més i més gran i cada vegada són més les entitats que volen sumar-se a nosaltres per col·laborar d'una manera o altra en aquest projecte.

B.C. Tornaràs en el futur a Barcelona?
M.M. De moment, només a l'estiu, encara que no ho descarto, ja que, després de tants anys i tantes bones experiències, sento Barcelona com casa meva. Però, ara mateix, em sento molt bé a Nova York: crec que, en aquest moment, puc fer una millor contribució a la música des d'aquí.

Començo ara una etapa exclusivament professional després de graduar-me a la Manhattan School of Music amb el professor Horaci Gutiérrez, una veritable figura històrica del piano i un professor d'una exigència artística extraordinària, amb les màximes qualificacions. Però no ha estat gens fàcil i això m'ha impedit dedicar-me al 100% a alguns projectes que tinc al cap. Ara em ve molt de gust i crec que ha arribat el moment de desenvolupar una carrera professional a Nova York. I, per descomptat, seguiré compaginant la meva activitat laboral amb l'artística, realitzant concerts i oferint al públic des de l'escenari tot el que he après en aquests anys de dur estudi.